LA VALL D’UIXÓ

DESCARREGAR RUTA EN PDF
La ruta de la Vall d’Uixó ens acosta a un altre exemple paradigmàtic de paternalisme empresarial, tan volgut pel franquisme. La fàbrica de calçats Segarra no és només una empresa, és un complex sistema tutelar i autoritari que aspira a atraure i disciplinar a les famílies treballadores. Un sistema fabril que ocupa a uns 2.500 empleats i empleades i un sistema social que inclou la colònia amb 100 habitatges, un menjador, una clínica, tallers, escoles, sala d’actes. A poc a poc, en clandestinitat, la gent s’organitza i en 1969 el moviment obrer dirigit per CCOO, HOAC i el PCE -i liderat per persones honestes com Vicent Zaragoza o Julio silvestre- desenvolupa una sèrie de protestes, aturades, concentracions i reclamacions. Fins que en 1970 està en condicions de convocar amb èxit la primera manifestació del 1r de Maig a la Vall d’Uixó des de l’inici de la dictadura. Conscients del risc, els i les obreres recorren de nou els carrers, convertides en espais de dignitat i llibertat.

UN POC D’HISTÒRIA…

La Vall d’Uixó manté una tradició artesanal i industrial molt antiga vinculada a la indústria de l’espardenya i el calcer. Des de finals dels segle XIX va conèixer un intens desenvolupament de les forces productives i la implantació de sindicats i partits polítics vinculats al Moviment Obrer. A partir del primer terç del segle XX, l’empresa Segarra dominà la producció industrial local, establí un model Paternalista i consolidà el seu poder, que es reafirmà amb la dictadura franquista, al llarg de la qual els treballadors dugueren a terme nombrosos actes de protesta front a l’explotació i la manca de llibertat. El 1r de maig de 1970 una manifestació reivindicativa pels carrers de la Vall d’Uixó acabà amb repressió, empresonaments i l’establiment d’una sèrie de sancions econòmiques, les quals tingueren com a conseqüència una impressionant mostra de solidaritat entre els treballadors i les treballadores, una prova significativa del rebuig social a la dictadura.

L’EMPRESA SEGARRA I FILLS

Silvestre Segarra Aragó (1862-1941) era d’orígens modests. Va aprendre a llegir i escriure quan va fer el servei militar a València, de 1880 a 1882. Als 23 anys es va casar amb Teresa Bonig Salvador, també de família humil de la Vall d’Uixó. Tingueren cinc fills. Silvestre comprava espardenyes fabricades de forma dispersa en domicilis particulars i, junt amb les que ell i la seua dona feien, les venia a Castella i Aragó, on comprava farina per a vendre-la a la Vall. Quan en 1906 el fill major, Silvestre Segarra Bonig (1886-1967), es casa amb 20 anys, es constitueix la primera empresa amb producció centralitzada en fàbrica i personal assalariat amb horaris regulars de treball. En la cerca de nous mercats, per primera vegada en 907 guanyen el concurs per a l’abastiment d’espardenyes de diversos regiments militars. Amb l’aval segur del pagament per l’exèrcit, els Segarra poden obtindre crèdit per a la compra de maquinària. A les guerres del Marroc s’uneix la Gran Guerra de 1914 i un creixent consum interior de sabates. En 1913 es crea l’empresa Silvestre Segarra e Hijos SRC. Els beneficis es reinverteixen en ampliacions de maquinària i d’instal·lacions. En 1920, Segarra és pràcticament subministradora exclusiva de l’exèrcit, amb una producció de 3.000 parells diaris. Cap a 1925, les economies d’escala li permeten vendre a preus molt per baix de qualsevol competidor espanyol fabricant de calçat civil. Aleshores introdueix maquinària per a fabricació en cuir, la majoria arrendada al líder mundial United Shoe Machinery C. En aquest salt endavant, l’empresa arriba a ocupar 1.000 homes, dones i xiquets en 1927. Segarra Aragó accedeix a càrrecs municipals, en 1906 i 1910, i resol els conflictes laborals amb les societats obreres socialistes amb acomiadaments. En 1931, s’enceta la creació d’una xarxa pròpia de botigues Segarra arreu d’Espanya, afavorida per la pujada del consum popular durant la II República. El seu model empresarial paternalista rebé un important impuls amb el franquisme i es consolidà com a una de las principals empreses del calcer.

EL PROLETARIAT ORGANITZAT: SOCIALISTES I CATÒLICS

L’any 1904, després d’una vaga de treballadors espardenyers a la Vall d’Uixó recolzada pels socialistes d’Elx, nasqué l’Agrupació Socialista, una de les pri meres de les comarques castellonenques, que va ser contestada poc després amb la creació de la Socie tat Cooperativa de Crèdit i Producció, depenent del Gremi d’Espardenyers i Soguers i recolzada per la patronal, amb forta influència del catolicisme social i un evident objectiu de control de la mà d’obra. En 1889 ja s’havia creat el Círculo Católico de Obreros per part de l’eminent figura del catolicisme social el Pare Vicent, el que demostra la preocupació dels patrons per controlar la mà d’obra. El confrontament entre l’Agrupació Socialista i la Societat Cooperativa marcaren la dinàmica de les relacions socials a la Vall d’Uixó. L’any 1911, com a conseqüència de l’enviament a l’atur d’uns 700 treballadors per culpa de la sobreproducció i el retardament en els paga ments d’un producte eminentment estival, es creà un sindicat professional d’espardenyers i una caixa de socors mutus, d’anticipació i préstecs. El creixe ment de l’empresa Segarra comportà inevitablement l’increment de la conflictivitat laboral, encapçalada per les reivindicacions d’augment de salaris per part d’uns 1.500 treballadors socialistes en 1919-1920. Aquesta conflictivitat fou contestada amb la creació d’un sindicat d’obrers catòlics i del Sindicato Agrí cola San Isidro. Es solucionà amb l’augment dels salaris dels treballadors no conflictius i la substitu ció dels treballadors socialistes pels catòlics, el que abocà als primers a l’emigració.

OBSTRUCCIÓ PATRONAL A LA REPÚBLICA

Davant l’arribada de la Segona República, els tradicionals dirigents locals, encapçalats per la família Segarra, mantingueren una actitud de resistència i no col·laboració en matèria social i laboral front a les propostes dels governs progressistes. Així, s’aco miadà als treballadors afiliats als partits polítics i sindicats de classe, es contractà mà d’obra forastera no especialitzada i d’orientació catòlica, s’allargà il·legalment la jornada laboral i s’incompliren els compromisos dels convenis acordats, tot plegat amb el consentiment de la Guàrdia Civil i l’Església. En aquest context, al temps que començaven a arribar immigrants, l’atur es convertí en el principal problema social. Els treballadors adscrits a les entitats republicanes i socialistes mantingueren una actitud de denúncia de totes les irregularitats comeses per la patronal, d’oposició a les entitats catòliques i d’esgotament de les vies legals i pacífiques de la República, des de la creació de borses de treball a la denúncia pública de les irregularitats patronals. La seua actitud pacífica canvià amb l’arribada al poder dels conservadors a l’Ajunta ment en 1933, quan s’imposà la paralització de totes les reformes. La situació d’un gran nombre de treballadors es deteriorà de forma ostensible i la tensió assolí nivells importants i creixents, el que provocà que els dies 7 i 8 d’octubre de 1934, al mateix temps que en Astúries i altres localitats, es produïren una sèrie d’avalots que van fer necessària la intervenció contundent de la Guàrdia Civil per mantenir l’ordre públic i de la Creu Roja per atendre als ferits. Els dirigents van ser detinguts, el moviment revolu cionari fou reprimit, l’Ajuntament depurat i tot indica que s’aprofità l’ocasió per passar comptes. A partir d’eixe moment, les denúncies socials continuaren en forma de nombroses pintades en molts carrers, impossibles de controlar, que només van poder ser contrarestades amb l’increment de la vigilància policial. De manera significativa, la col·laboració de l’empresa Segarra en la consecució de diversos comandaments de calçat i espardenyes a Madrid contribuí a normalitzar la situació de la localitat.

GUERRA, CONTROL OBRER I EVACUACIÓ DE LA VALL D’UXÓ 1936-39

L’esclat de la Guerra Civil, provocada pel colp d’Estat antirepublicà, provocà en la zona lleial una primera etapa en la qual poder es fragmentà i va ser omplert de forma provisional per moviments revolucionaris. Així, en agost de 1936 l’Ajuntament de la Vall d’Uixó s’autoproclamà Comitè del Front Popular, integrat per Esquerra Republi cana, Partit Comunista i Partit Socialista. Aquest Comitè va sotmetre a control obrer l’empresa Segarra, sota la direcció de la UGT, la col·laboració de la CNT i mitjançant la societat obrera La Protectora. Les fàbriques van ser controlades i la direcció va ser compartida amb la família Segarra, que tingué una actitud de prudència. La fàbrica inclús es va ampliar. Tota la producció, que mai es va aturar, va ser dirigida a les milícies republicanes i s’introduí el treball femení en igualtat de condicions que el masculí. La vida política de la localitat es centrà en algunes incautacions violentes protagonit zades per la CNT que van crear una certa polèmica, en l’encariment dels productes bàsics, la problemàtica dels continus enviaments de subministraments cap a Madrid i les mostres de solidaritat de la població, com l’acollida de més de 80 xiquets i xiquetes evacuats d’altres poblacions o la creació de noves escoles. En setembre de 1937 la reorganització de l’Estat republicà propicià la intervenció estatal de l’empresa Segarra, que intensificà la seua producció a favor de la República. El 15 de juny de 1938 les tropes franquistes arribaren a Castelló i el seu avanç cap al sud no presentà dificultats, tot i que la resistència republicana i el començament de la batalla de l’Ebre estabilitzaren el front en la línia Viver-la Vall d’Uixó que es mantin gué estable fins els darrers dies de la guerra. El 30 de maig i el 4 de juny de 1938 la Vall d’Uixó sofrí els bombardejos franquistes i les autoritats republicanes ordenaren l’evacuació obligatòria. La fàbrica Segarra fou parcialment desmuntada i reconstruïda a l’Alcúdia, on es continuà produint calçat per a l’exèrcit republicà. El 29 de març de 1939, l’exèrcit franquista entrà a la Vall d’Uixó, una localitat quasi fantasmal que començà pocs dies després a rebre als veïns supervivents.

EL TREBALL DE LES DONES EN L’EMPRESA SEGARRA

La mà d’obra femenina en l’empresa Segarra es reservava de manera exclusiva a certs treballs considerats de baixa qualificació: cosit de pe ces, col·locació de detalls, neteja de sabates, col·locació de plantilles i cordons, confecció de guants…; amb la prohibició expressa d’altres com l’ús de màquines de tallar, repuntar, retallar, empalmillar, formar i desformar, etc. Excloses dels llocs de treball d’organització i responsabilitat, rebien un salari notablement inferior que podia arribar al 40% del sou dels treballadors masculins. Legalment les dones no més podien treballar fins el matrimoni, quan es considerava que havien de dedicar-se a la llar, una circumstància que era aprofitada per abandonar un treball viscut sovint com humiliant i opressiu.

SEGARRA: UN COMPLEX INDUSTRIAL I SOCIAL AUTOSUFICIENT

La conversió de les fàbriques Segarra de la postguerra franquista en un complex indus trial autosuficient era una representació perfecta de l’autoritarisme paternalista i autàr quic de la dictadura. En l’itinerari empresarial de la família, el projecte venia de lluny. La primera fàbrica Segarra de calçat amb sola de cuir, tant militar com civil, va estar ubicada al carrer Cova Santa. Als anys 1920, l’empresa no deixà de créixer i en 1930 s’inicià la construcció d’una gran fàbrica central a les afores de la localitat, a la carre tera de Xilxes, que donà treball a uns 1.700 treballadors, els quals s’afegiren als 1.300 als altres locals i als domicilis, assolint una producció de 5.000 parells diaris de saba tes i espardenyes. La inauguració de la nova fàbrica s’acompanyà amb una important renovació de maquinària i mitjans de transport, i la transformació de l’antiga fàbrica en fàbrica d’adoberia. A mitjans dels anys 1940, l’empresa Segarra era ja un immens complex industrial basat en un model social i econòmic autosuficient, amb capacitat per abastir l’exèrcit i gran part de la població espanyola d’espardenyes i calçat de cuir. En total, donava treball directament a 2.457 treballadors que assolien una producció de 3.600 parells diaris de sabates, a més d’un gran nombre de treballadors a domicili, tant a la Vall d’Uixó com en les localitats veïnes.

SEGARRA COMPLEX INDUSTRIAL AUTÀRQUIC I SISTEMA SOCIAL

La confecció d’espardenyes i sabates als segles XVII i XVIII La Vall d’Uixó ha sigut una localitat amb una llarga tradició i vinculació amb la con fecció d’espardenyes i sabates. Les referències més antigues que es coneixen es remunten a l’any 1605, quan apareix documentalment la primera referència a un es pardenyer, d’extracció morisca, el que permet deduir que l’activitat espardenyera ja era present, potser des de feia temps, en les diverses alqueries que poblaven la vall del riu Belcaire i que conformaren, amb el temps, els dos nuclis urbans coneguts com a poble de dalt i poble de baix que acabaren estructurant l’actual població. Tanmateix, tot indica que la consolidació de l’activitat espardenyera es produí amb la repoblació que seguí a l’expulsió dels moriscos l’any 1609. Les terres abandonades de la Vall van ser ocupades per població cristiana vinculada de forma majoritària al treball de la terra –amb conreus com la vinya, l’olivera, la garrofera, la figuera o la morera, entre d’altres– però també al conreu del cànem, conreu orientat a la comercialització que entrava en rotació amb altres vinculats a la subsistència com ara el blat, el panís o les bajoques, el que obrí les portes a la consolidació dels oficis de corder i d’espardenyer. La producció d’espardenyes, un producte de luxe utilitzat per la noblesa en estiu, no deixà de créixer durant el segle XVII, amb un increment important de la influència dels espardenyers a nivell local, com s’evidencià amb la creació en 1673 del Gremi d’Espardenyers i Soguers, que organitzà i reglamentà una producció creixent. Amb l’ar ribada del segle XVIII, els dos pobles d’Uixó es fusionaren gràcies a un impuls demo gràfic i el conreu del cànem experimentà una gran expansió relacionada amb l’incre ment de producció a les terres de reialenc de la Plana, vinculades amb la producció de sogues pels vaixells, a més de fils, veles, lones, etc. En 1795 l’il·lustrat Antonio José Cavanilles destacà la importància de la producció artesanal a la Vall d’Uixó. Junt amb la producció d’olles i maons, la producció d’espardenyes ocupava a 400 treballadors, xifra notable, que eren ajudades per 100 treballadores que preparaven les trenes per a les soles i que confeccionaven uns 800 parells diaris. De fet, això suposava el 60,2% de la població activa espardenyera i el 56% de la producció provincial, sent només superada a l’àmbit valencià per la localitat de Xelva. És molt significatiu que al gravat que recull la vista de la Vall d’Uixó en l’obra de Cavanilles aparega, en primer pla, un grup de persones confeccionant espardenyes, deixant clar l’origen de la riquesa local. Aquesta producció era totalment artesanal i emprava a treballadors especialitzats com ara l’eixeretera, dona que feia la trena del cànem, normalment en els pobles dels voltants i com a complement del treball agrícola; l’urdidor, qui preparava la trena i el f il per fer la sola; el cosidor, qui cosia la sola; la tancadora, qui cosia la lona a la sola; l’aparadora o encaradora, que cosia les cares; l’encintadora, qui col·locave les vetes; als qui s’afegien els filadors i rastrilladors per fer les cordes. La majoria de fàbriques i tallers s’ubicaren a la meitat oest de la localitat, coneguda com la part de dalt. Segles XIX i XX: Producció per a l’exèrcit i mecanització Durant el segle XIX, la producció espardenyera de la Vall d’Uixó experimentà nous can vis que impulsaren la seua expansió. Així, el tradicional cànem fou substituït a poc a poc pel jute importat i la confecció de les trenes es mecanitzà. Tanmateix, el factor que més va impulsar els canvis modernitzadors i la producció fou la vinculació amb l’exèr cit. A partir de la primera guerra carlina (1833-1840), l’exèrcit adoptà l’espardenya de cara o minyonera, que tapava tots els dits dels peus, el que suposà una demanda alta i segura que creixia vinculada als conflictes bèl·lics, com ara les campanyes d’Àfrica (1859-1860, 1869 i 1893), la tercera guerra carlina (1872-1876) i la guerra de Cuba (1895-1898), una tendència que no feu sinó consolidar-se al segle XX amb la posterior introducció del calçat de cuir i la irrupció de l’empresa Segarra. D’una altra banda, la progressiva liberalització del mercat afavorí l’expansió a altres zones del mercat espa nyol i la consolidació de la figura del comerciant intermediari, especialitzat en col·locar en els mercats una producció feta als tallers i als domicilis. Durant el segle XX la producció d’espardenyes continuà sent dominant durant les tres primeres dècades. Al caire de la segona guerra al Marroc (1909-1912), es multiplicaren les fàbriques i tallers i s’arribà a una producció de 800.000 parells anuals d’espardenyes militars –fetes de cànem, amb cara i taló– i de botes militars, aques tes enviades només al Marroc i les illes Canàries. L’exèrcit era el principal client i el contacte a les subhastes l’empresari Silvestre Segarra Bonig, qui ja en 1915 disposava d’uns 700 treballadors. En general, els espardenyers d’aquests anys treballaven a domicili i entregaven la producció a l’empresa Segarra, encarregada de la comercialit zació, qui introduí en 1919 la fabricació de la sabata de cuir. En la postguerra, la producció d’espardenyes continua vinculada a l’empresa Segarra, a la cooperativa La Protectora i altres fabricants menors com l’empresa La Va llense, els quals van aconseguir mecanitzar-la. No obstant, la producció d’espardenyes va ser superada irremeiablement per la de calcat de cuir, amb una davallada acusada f ins a convertir-se, a partir dels anys 1970, en una activitat minoritària, quasi testimo nial, d’orientació familiar i vinculada a la temporada estival. De fet, l’exèrcit espanyol va deixar d’utilitzar espardenyes als anys 1950.

FRANQUISME I PATERNALISME EMPRESARIAL

Les noves autoritats franquistes es troba ren una població deshabitada, en gran part destruïda i en runes. El desembre de 1939, la Vall d’Uixó fou “adoptada” per Francisco Franco, el que suposava una sèrie d’ajudes oficials i especials a la reconstrucció, una situació que es renovà fins 1945. Calia po sar en marxa la ciutat i la família Segarra tingué un paper important. La recuperació i reconstrucció de les fàbriques s’aconseguí en un context de privilegi i favoritisme per part del nou Estat. Les claus del nou model paternalista eren la plena identificació amb el franquisme, l’intervencionisme, la repressió i la situació de misèria, el que va permetre el control de la mà d’obra, la liquidació de les reivindicacions obreres i una intensificació de l’explotació laboral sense precedents en una situació de mercat reservat i protegit. Al final de 1939 l’empresa ja disposava de 552 treballadors, 406 homes i 146 dones, i assolia una producció de 1.000 parells diaris de calçat.

El sistema empresarial i el seu complement social funcionaven en simbiosi. Amb la complicitat de l’Estat franquista i la col·laboració directa amb el sindicat vertical, FET de las JONS i l’Església, la famí lia Segarra creà un sistema paternalista que aspirava a atraure, fixar i disciplinar els treballadors. En un context de dictadura feixista en el que no existia llibertat política ni sindical, ni tan sols els drets de vaga o expressió, els treballadors havien d’acceptar l’autoritarisme nacional-catòlic, la submissió total a un règim d’intensa explotació que incloïa llargues jornades laborals i baixos salaris. A canvi rebia assistència en forma de treball estable i un munt de serveis socials, gens menyspreables en el context de la postguerra, com ara una moderna clínica, un economat, uns habitatges dignes, un sistema f inancer propi, una escola pels fills i una sèrie de possibilitats d’oci controlat com camp d’esports, biblioteca, banda de música, teatre, menjador propi, etc. L’existència dels treballadors quedava garanti da, però a canvi d’un control total per l’empresa i, a través d’ella, per l’Estat franquista. Empresa i Estat aconseguien, finalment, una mà d’obra barata, controlada i disciplinada. En 1942, l’empresa Segarra fou de les primeres en rebre les distincions d’Empresa Modelo i de la Medalla al Mèrit al Treball pel règim franquista.

De la consolidació a la crisi i la nacionalització en 1976

A finals dels anys 1940, l’empresa consolidà el seu creixement i diversificació productiva. En 1948 començà a explotar una mina de baritina en Asuébar, necessària per la fabricació de paper i pintures. En els anys 50 va adaptar-se a un nou context interna cional marcat per una progressiva liberalització, el que li permeté accedir a mercats com el nord-americà i els europeus. L’empresa es transformà en societat anònima i es creà ARRAGES, Segarra al revés, que englobava i protegia el patrimoni de la família. El creixement de les exportacions fou intens però no impedí que, de forma irremeiable, l’empresa anés perdent competitivitat. El model paternalista, basat en l’auto subsistència, el gigantisme, l’excessiu nombre de treballadors i la pèrdua d’innovació tecnolò gica, començà a trobar dificultats en un context de desprotecció. La crisi final arribà en setembre de 1976, amb la suspensió de pagaments i l’estatalització dos anys més tard, transformant-se en Indústries Mediterrànies de la Pell, IMEPIEL. Anys després també serà tancada, incapaç de trobar una solució efectiva a les noves demandes dels consumidors i a la superació de la seua proposta laboral i tecnològica en el nou context econòmic.

RESISTÈNCIA, REIVINDICACIÓ I MOVIMENT OBRER

Acabada la Guerra Civil, la imposició del model paternalista de l’empresa Segarra es veié acompanyada d’una intensa repressió dels obrers. Els treballadors locals eren admesos després d’un procés d’investigació de la seua actitud abans i durant la gue rra. La família Segarra va saber gestionar de forma efectiva el perdó, a canvi de sotme timent i bona actitud vers el treball. Abocats a la necessitat de treballar per sobreviure i a guanyar-se el perdó en la nova societat franquista, a més de beneficiar-se dels serveis socials de l’empresa, molts d’ells cridaren a les seues portes, el que suposava l’acceptació d’un treball dur i mal pagat. Tanmateix, tot i que molts treballadors s’hi adaptaren còmodament, ja des dels primers anys de la postguerra començaren a manifestar-se comportaments d’altres que contradeien les seues consignes i que, primer tímidament i a poc a poc de forma més evident, demostren actituds d’oposició. Ens referim a treballadors que abandonaven l’empresa de manera sobtada buscant salaris més alts a l’àmbit de l’agricultura o el comerç, d’incompliments variats de les normes bàsiques de confiança en que es ba saven les relacions paternalistes, d’apatia i indolència, de robatoris de matèries pri meres i productes, d’incompliment d’horaris, de no assistència als actes convocats per l’empresa, de resistència a lliurar els fills o inclús de petits actes de sabotatge, accions que eren durament criticades per la direcció de l’empresa. D’aquesta forma, la primera mostra d’oposició oberta dels treballadors de la Vall d’Uixó, en aquest cas pel descontent pels baixos salaris de 41 pessetes diàries, tant en l’empresa Segarra com en La Vallense, es produí el 7 de juny de 1959 quan un apaga ment de llum en una de les seccions de la fàbrica acabà amb l’aturada de tota la produc ció i de la majoria dels treballadors. Per la nit hi hagué batuda policial, vint treballadors van ser detinguts per les forces d’ordre públic, per cert procedents de València, on dotze d’ells hi van ser traslladats. Una vegada alliberats, els detinguts van poder tornar al treball amb normalitat, ja que l’empresa no hi presentà càrrecs, tot i que passà a imposar la generalització del treball a destall. La por a les represàlies i l’habilitat de la família Segarra amb les gratificacions desactivaren un moviment que no aconseguí l’augment de salaris, però sí marcar el punt de partida de l’organització activa de la protesta obrera. A partir d’eixe moment començaren a articular-se els grups reduïts i progressi vament més amplis que, de forma clandestina, tractaven de coordinar la lluita per la millora de les condicions de vida dels treballadors i que acabà amb el naixement de Comissions Obreres. Des de les primeres reunions lluny de les fàbriques –a la platja, en horts o en les muntanyes– a les assemblees celebrades en esglésies i cases parti culars, fou un moviment popular progressiu que es consolidà en col·laboració amb la Hermandad Obrera de Acción Católica HOAC. A partir de 1961 l’HOAC inclús qüestionà el domini de la família Segarra i l’explotació dels treballadors, plantejant el trenca ment de relacions amb l’Església. En les eleccions sindicals de 1963 es presentaren vàries candidatures. En l’em presa La Vallense van tindre èxit, tot i que va ser efímer perquè poc després feu expedient de crisi i tots els treballadors van ser enviats a l’atur. A l’empresa Segarra, però, les votacions van ser manipulades. Tots els mem bres de la mesa electoral eren escollits per l’empresa, només podien estar presents en el recompte els treballadors que prèviament així ho havien sol·licitat, sempre a uns vuit metres de la mesa, i les paperetes eren cremades im mediatament després del recompte. Finalment no s’aconseguí cap representant obrer autèntic, el que motivà la protesta. Al llarg dels anys 1960 començaren a activar-se des de la clandestinitat altres plata formes reivindicatives i de lluita obrera com la Unió Sindical Obrera USO, la Alianza sindical Obrera ASO, el Partit Socialista Valencià i l’UGT, el Partit Comunista i inclús distints grups de caràcter anarquista, amb la CNT al capdavant, sempre sota l’ombra de la consolidació definiti va de Comissions Obreres. La solidaritat obrera començà a anar més enllà de l’àmbit local i inclús regional, com demostra els diners enviats pels treballadors de l’empresa Segarra per ajudar a la vaga basca de Bandas de d’Etxebarri en 1966. L’any 1968 la repressió policial acon seguí distints èxits en diversos colps contra el Moviment Obrer, que quedà escapçat a nivell regional. A la Vall d’Uixó tots els grups anar quistes acabaren caient un darrere de l’altre.

LA REVINDICACIÓ I LA PROTESTA DE LA FÀBRICA AL CARRER 1969-1975

En 1969, el moviment obrer dirigit per Comi- ssions Obreres, l’HOAC i el Partit Comunista, estigué en condicions d’organitzar la primera manifestació del 1r de Maig a la Vall d’Uixó des de l’inici de la dictadura, tot i que només hi participaren un centenar de persones i no tingué transcendència. Sembla que es va organitzar coincidint amb una cursa ciclista i consistí en donar una volta a la plaça del Caudillo, actual del Centre, quan aquesta havia acabat. En novembre els treballadors van preparar un escrit per reclamar a l’empresa Segarra augmentar el seu poder adquisitiu, tot i que l’empresa no en va fer cas per no ser cursada la petició de forma legal. El 20 de desembre, els treballadors iniciaren una nova protesta que tenia com a objectiu el pagament d’una paga de Nadal que els devia l’empresa i un augment del 60% de la paga per productivitat. A les 12,30 hores es produí a l’entrada de la fàbrica una manifestació de protesta d’unes 2.000 persones, homes i dones que van anar dissolent-se davant la immediata presència de la Guàrdia Civil. Els treballadors decidiren continuar la protesta amb una davallada de rendiment, a la que l’empresa finalment respongué amb un augment del 30% en el complement de productivitat. El 3 de gener de 1970 una manifestació front a la eixida de la fàbrica Segarra amb l’objectiu de reivindicar la revisió dels premis de productivitat finalitzà pacíficament. Un parell de mesos després, el 16 de març, l’empresa La Vallense imposà a un tre ballador una sanció de tres dies, contestada amb una aturada parcial de la resta de treballadors. El dia 17 de març per la vesprada es restablí la normalitat laboral, però a l’eixida del treball es van concentrar treballadors i treballadores en la porta de la fàbrica. Van coincidir amb l’eixida dels treballadors de Segarra fins arribar a unes 600 persones. La concentració fou dissolta ràpidament i amb violència per la Guàrdia Civil. Poc després, tal i com comprovarem, un mínim de 500 persones es reuniren el 1r de maig amb les mateixes reivindicacions que l’any anterior, protagonitzant una manifes tació que va ser contestada, de nou, amb violència per la Guàrdia Civil. Va acabar amb la detenció de 8 persones que van ser empresonades i un munt de persones multades, el que desencadenà una acció solidària entre els treballadors sense precedents, amb el que s’evidenciava el desenvolupament de la seua capacitat de resposta. En febrer de 1971 es celebrà una assemblea a la parròquia Sant Josep Obrer, amb l’assistència d’un miler de dones, en la que es denuncià l’extensió del treball a domicili per a l’empresa Segarra, calculat en unes 2.000 dones, sense cap tipus de cobertura legal. Es decidí boicotejar aquest tipus de treball i convocar una manifestació que no es va produir per la presència de la Guàrdia Civil, tot i que finalment alguns grups de dones es van concentrar per mostrar als guàrdies civils les seues nòmines. Aquest moviment estigué en la base del desenvolupament del Moviment Democràtic de Dones (MDM). En 1973, l’HOAC ja s’havia integrat en Comissions Obreres i s’incrementava la capacitat de mobilització. Amb motiu de la negociació del conveni col·lectiu, els tre balladors de Segarra presentaren una plataforma reivindicativa que fou rebutjada per l’empresa, el que provocà actes de protesta com passejades col·lectives a l’acabar la jornada laboral, assemblees en esglésies i un atur de tres dies acompanyat de la nega tiva a acceptar el treball a destall. La direcció de l’empresa respongué amb amenaces, la introducció d’un notari que alçara acta de qui no treballara i l’acomiadament efectiu de 22 treballadors, 19 dels quals van poder tornar després de guanyar el corresponent juí, els altres tres no ho van fer per motius polítics. Malgrat les dificultats i entrebancs de tot tipus per part de l’empresa Segarra, en les eleccions sindicals de 1975 es produí el triomf de les candidatures democràtiques, amb un programa que incloïa reivindicacions tant econòmiques com de drets socials i polítics democràtics.

EL PRIMER DE MAIG DE 1970. LA CONVOCATÒRIA

El 1r de Maig de 1970 aparegué al periòdic Mediterráneo la notícia de la concessió a Ernesto Segarra Bonig de la Medalla al Treball, amb categoria de plata, una distinció del règim franquista que continuava premiant la família Segarra i oferia una imatge positiva al seu projecte paternalista. Tanmateix, aquell any les distintes forces del Moviment Obrer a la Vall d’Uixó estigueren en condicions d’organitzar una manifestació multitudinària per celebrar el 1r de Maig. L’escassa repercussió de la celebració de l’any anterior no fou més que un punt de partida. Des de dies abans les forces d’ordre públic i el Govern Civil estaven preparats per donar una resposta. De fet, ja tenien constància de la convo catòria de manifestacions front als locals sindicals no només a la Vall d’Uixó, sinó també a altres localitats com Vila-Real, Borriana, Moncofa, Nules, Almenara i Alfon deguilla, gràcies a la confiscació d’un munt de variades fulles clandestines escrites a mà o realitzades amb màquines multicopistes. Viva el 1 de Mayo, Viva la Libertad, Viva el Comunismo, Abajo el Gobierno Matesa, Comunismo Sí Matesa No… deien les fulles del PCE.