Teresa Conca Martínez

Nace en Beneixama de padre labrador y de izquierdas. La madre también, pero más cauta. Estudia el bachiller en Villena y enfermaría en Valencia. entra en contacto con CCOO y el PCE en sanidad, de la mano de Dionisio Vacas, donde llega a la Secretaria General de Sanidad. Ha trabajado por mejorar las condiciones de trabajo, el nivel educativo y profesional de las trabajadoras de la sanidad.

Testimonio recogido y comentado por Juan Pradells en 2004.

Jo, de les coses que recorde així, de més menudeta, era un sentit de la justícia molt palés. No el que és bo i el que es roín, sinó la justícia. Les coses ben justes al voltant d’eixa història i mon pare era molt més radical en eixe sentit que ma mare. Ma mare era més tolerant, era ‘la mare’, ma casa era un matriarcat […] Sí, mon pare anava a treballar però qui portava el govern de la casa i de tots, (…] era evident que era ma mare. Portava la casa, la mantenia… llavava, plantxava, netejava I, en eixa situació, ma mare, que estava més a prop del terreny, veia que tenia tres xiquetes menudes, que mai a la vida no podien jugar a la clandestinitat al poble. Llavors ella intentà que, en la mesura de lo possible, ferem activitats encara que no foren del seu gust, ni de la consciència, ni dels seus principis. Per eixemple, sé que mon pare i ma mare van negociar entre si ens deixaven [ho conta divertida] apuntar-nos a la Secció Femenina o a les Filles de Maria i, al final, vam acabar en les Filles de Maria perque supose que era menys desmanegat.

Teresa Conca es natural de Beneixama, un pueblo del interior de la provincia de Alicante. En 1954, su año de nacimiento, ya no estamos en la inmediata posguerra pero, como ella misma indica, «eren les darreres ‘coletaes’ d’aquella època».

Mon pare era llaurador, tenia la terra que havia heretat dels seus pares i vivia d’aixó. Ma mare bo, doncs, com totes les dones d’aquella epoca era… tirava de sa casa i de tota la família. Treballava al camp, bo, jo crec que era una ‘superwoman’, encara que ella no ho sabia… Tinc tres germanes, jo sóc la menuda de les tres, la major te onze anys més que jo, l’altra està a la meitat i jo sóc la menuda, i bo, doncs, vivíem a casa les persones que acabí de anomenar i l’avi per part de ma mare que també era un home agricultor, un home amb uns valors molt profunds a la volta, amb un catàcter molt fort. I bo, ma mare era una dona estupenda, era, ho ha sigut tota la vida una dona generosa, bona, molt treballadora […] Per parlar d’una persona que és un referent important d’eixe entorn, de mon pare […], vaig conèixer-lo relativament poc perquè mon pare va morir quan jo tenia… désset, no, divuit anys; i bo, doncs, les meues vivències van ser relativament curtes[…] De menuda, ell treballava tot lo dia. Jo vaig estar tota la meua infantesa practicament malalta [somriu], per tant jo només el veia que a la nit. Després, quan vaig cumplir dèsset anys, me’n vaig vindre a estudiar i, quan jo tenia divuit, es va morir.

Son tiempos duros, la represión franquista ha repartido varapalos sin reparar en matices, cualquier indicio es causa sunciente para condenar sin paliativos al probable infractor. La anécdota de la escopeta de su padre resulta suficientemente representativa de este estado de cosas.

…mon pare era un home d’esquerres. […] El temps de la postguerra va ser molt dur pel a ell i per a ma mare i, consequentment, per a tota la família. [Mon pare) era d’esquerres, era convençut i militant, era un home agnòstic. Ma mare també ho era, era una persona d’esquerres, no tenia l’agnosticisme de mon pare, perquè ella sí creia en certes coses, supose que s’havia fabricat un suport íntim a la seua mida […] No era creient, no, però li tenia una… un respecte i una confiança absoluta en, crec que en aquell moment es deien les ‘ànimes del purgatori’, que no eren tal cosa, sinó que eren persones que afectivament estaven lligades a ella, que eren la mare seua que havia mort, i els germans que havien mort. [Tornant a son pare] En l’època de guerra ell va estar en la CNT, […] en l’època de la República va estar vinculat al Partit Comunista […]. Després de la guerra va a estar a la prestó per qüestions, bo doncs, va a estar a la presó, supose, per la vinculació d’esquerres i perquè bo, mon pare era caçador i va haver una denúncia. Mon pare estava casat aleshores amb una altra dona, perquè ma mare es va casar amb ell en segones, i la dona sabia que a ell li agradava anar a caçar, i quan van requisar les armes al poble, Ia dona, amb tota la bona voluntad del món, li la va guardar i, conseqüencia d’això, després va estar a la presó […]

En el recuerdo de Teresa su infancia transcurrió, lo veremos a continuación, en una situacion de salud precaria.

Sóc una xiqueta malalta, sempre molt delicada. Quan tinc dotze anys arriba un moment… Bo! vaig estar malalta, però malalta de no poder anar a lèscola. Jo tenia la cartilla aquella de les xiquetes i passaven els trimestres: «Enferma, enferma, enferma…», que posava la mestra. Vaig anar molt poquet però em va condir molt, supose que em va agarrar en ganes de poder eixit de l’entorn en el cual estava de malaltia i, bo, encara que vaig anar a soles dos o tres anys a escola, en eixe pe-ríode, doncs, vaig fer tot el que fan [els xiquets] des de que comencen a anar… […] Vaig començar a treballar als dotze anys, els treballs que unes germanes a altres anàvem passant-nos a mesura que la resta anaven caminant. Vaig treballar […] en contra de l’opinió de la meua família perquè, com que era una xiqueta malalta, no podia jo tirar de la corda i, a més, havia deixat explícit que volia treballar perquè volia fer la meua aportacio al conjunt de la família. [Treballava] en una cosa molt divertida, perquè jo era una xiqueta però ja no tenia activitats de xiqueta, pentinava nines a destall. Em recorde que em pagaven 30 cèntims de pesseta per cada una que pentinava [somriu], I a lo millor el màxim que podies arribar a pentinar al dia n’eren 80. Pero, a la volta, volia mirar al futur d’una altra manera i volia estudiar. Això va ser un «crack», perquè pensaven que no ho suportaria i llavors va haver un repte molt fort en ma casa, bàsicament entre ma mare i jo i, al final, el tema va concloure. Jo tenia el caracter fort, supose que la meua malaltia l’havia reforçat en els meus parapets i bo, doncs, […] ma mare i jo vam discutir i al final Ii vaig dir, més o menys, no [soniriu] amb estes paraules: “si no puc fer-ho, m’ho hauré de demostrar jo, perquè és la meua vida i si, a més, això em costa la pròpia vida, tambe és meua i he de decidir sobre ella». A partir d’eixe moment ma mare no es va atrevir a dir-me res més. No li va fer gràcia.

También son tiempos difíciles para sobrevivir. La cosecha en las tierras propias, cuando el clima era propicio, debía complementarse con jornales trabajados en tierras ajenas, subastas de mano de obra en la plaza del pueblo en las que los ‘rojos’ no eran bien vistos. Vivir ‘de fiado’ en las tiendas de comestibles era bastante habitual: «…quan arribava la collita es pagava i en pau”. Se plantaba en «l’horteta» aquello que era imprescindible para sobrevivir, los melones tendrales se guardaban hasta Navidad. Una cabra y las gallinas garantizaban la leche y los huevos. Asistimos a lo que conocemos como una autentica economia de subsistencia.

Tras el primer momento en que compagina su deseo de estudiar con el trabajo ‘a destajo’, la academia en la que recibe formación desaparece y debe trasladarse a la localidad de Villena, que cuenta con un Instituto de Ensehanza Media. Todos los días van y vuelven en autobús. Por las tardes, Teresa realiza la mitad de la tarea -la del trabajo remunerado- que hacía antes.

...digem que vaig passar a mitja jornada laboral i després, clar, entre setmana ajudava a la meua germana i els diumenges feia els embussaments […]. Aleshores ja tenia catorze anys, perquè jo vaig començar als dotze a estudiar i jo volia alguna cosa que em [indecisa] permetera, a mi, fer efectiva la percepció d’autonomia que jo necesitaba i aleshores, doncs, va ser una altra, una altra proposta. […]

…quan ja havia acabat això, podia haver continuant anant dos anys a Villena, a acabar el batxiller superior i haver fet una altra cosa[…] Ma mare veia que podia fer-ho, volia que acabara el batxiller y que fóra… que fóra mestra. Jo no era que especialment m’agradara, ni molt menys, no? Però com, aleshores, no hi ha altra oportunitat i és una carrera a la qual podia accedir només des de quart de batxi-ller, i que durava tres anys, doncs em feia a mi vore més a prop la possibilitat d’Independència.

Por lo que nos indica Teresa, hay una pequefia apuesta familiar, se trata de aprobar las pruebas de acceso a diferentes disciplinas o continuar estudiando bachiller superior:

Jo vaig aprovar i jo vaig fer ús del meu dret i que, quan vaig cridar a casa, ma mare no volia perquè a més, fer la carrera d’infermera en aquell moment, vetges tu què seria. I bo, doncs així vaig acabar d’infermera. I ma mare i mon pare, en aquell moment, no es va alegrar gens de la decisió. Si passats els trenta anys i pico que han passat des d’aleshores, els últims anys sobretot, haguéren preguntat a ma mare si estava contenta d’aquella decisió, doncs haguera dit seguríssim que sí, perquè… ha tret ella més beneficis dels meus estudis dins de l’entorn familiar que cap altra persona I, el que es més important, ha sigut molt gratificant per a ella i per a mi, per a ella que la cuidara la filla i pel a mi poder-la cuidar. …La salut depenía de divuit organismes diferents, entre ells el que més pes tenia era casi Governació […] i s’estudiava, els xics en un lloc, les xiques en un altre lloc, separats i no es mesclaven per a res. Fins i tot, les condicions d’estudis, d’evaluació i de nivell d’estudis era totalment diferent per als xics. De fet tots van estudiar la carrera quasi sense fer pràctiques, perque tothom va buscar el seu «chollo» per fer “pelles”, perquè estaven fent la «mili» o perquè tenien no sé què. Aleshores hi havia una tolerància i una flexibilitat enorme en el cas dels xics i una rigidesa en el cas de les xiques. L’escola de xiques abans la portava la Secció Femenina, així que «cierta marcialitat en la disciplina» [ho diu amb accent castellà]…

Llega a Valencia en el inicio de la década de los setenta. El campus de Blasco Ibáñez, donde se ubica la Facultad de Medicina en la que estudia Teresa, es un foco emergente de conflictividad política en una universidad que empieza a incorporarse a la lucha antifranquista. Teresa convive con su familia, una hermana mayor, el primer año; posteriormente en una escuela residencia y, finalmente, en un piso de estudiantes. Es, según sus palabras:

...la primavera del 72 [quan] es produeix la revolta de la Universitat, quan va caure després la cél·lula del PC… quan es produeix la batalla aquella de les Coca-Coles al pati de la Facultat de Medicina […] Eixe és el primer contacte fort que jo he viscut en directe, no? Jo venia, jo baixava de l’autobús a l’escola… a l’església eixa de sant Pasqual Bailon i anava camí cap allà i vaig vore tot el «desmadre» que n’hi havia però clar, en aquella època les infermeres anàvem amb uniforme d’infermera pel carrer, amb la còfia i un vestit gris, i a més ens sancionaven si entravem a un lloc públic, tipus bar, amb uniforme, i ens posaven guàrdies de diumenge castigades […] Veig el moviment que n’hi ha i aleshores em sembla que el que està passant és una aberració. La primera aberració és vore com es produix una batalla campal en un lloc que es un hospital, on n’hi ha persones malaltes i això em sembla un gran desproposit, i el segon gran despropòsit era la desigualtat de forces que estaven en lluita i, en tercer lloc jo sabia que la Universitat estava de moguda peró que tot això formava part de la demanda d’espais de llibertat que la societat en general estava demanant i que la Universitat era, junt en algunes fàbriques, el punt de…

Son reflexiones de una mujer joven, proveniente de un medio rural, que accede a un mundo urbano con una conflictividad creciente. La sociedad valenciana, y con ella su universidad, se incorpora con mayor intensidad en esos años a los movimientos de oposición al franquismo. Las primitivas vanguardias estudiantiles de finales de los sesenta dan paso a las importantes movilizaciones de masas de la nueva década. Como señala Teresa, Ia universidad, determinadas industrias o centros de trabajo de la construcción y otros sectores económicos, así como un incipiente movimiento de barrios en ciudades que se desarrollan aceleradamente por el aporte migratorio, son un elemento dinamizador de la nueva sociedad que se perfila. Los deseos de democratización política, de justicia social y otros muchos mas ambiciosos, según quienes fueran los actores de las demandas, se hacen patentes en estos últimos anos del franquismo. Son tiempos de inquietud personal:

…jo organitzada no, anava a les manifestacions quan tocaven, pel sentit eixe de la justícia… però a la volta no tenia la consciència ni necessitat de posar això en primer lloc. El meu objectiu continuava sent acabar per poder tindre el meu nivell d’autonomia. I acabe i comence a treballar i conec a una persona molt paradigmàtica per a mi i bo, d’alguna manera molt paradigmàtica per a CCOO. És Vacas, que és la filla de Dionisio Vacas. Treballem juntes i és a partir d’aquí quan jo comence a tindre més contactes amb el que és Ia societat organitzada. [Dionisio] estava treballant al Centre de Rehabilitació de Llevant i al Servei d’Urgències i bo, doncs, era una persona pública i coneguda en aquell moment. Aleshores jo comence a… estar vinculada a ella [la seua filla] perquè érem companyes de torn, de torn de treball i bo, a partir deixe moment doncs, entre en contacte […] El primer contacte tealment el faig amb el PC, al final ens organitzem la cèl·lula del Clínic… Després la cèl·lula del Clínic té un altre nivell de coordinació relacionat amb el tema de sanitat i bo, doncs, l’agrupació [del PCE] nostra és la del Marítim.

Un desarrollo cronológico de los hechos nos lleva a las elecciones sindicales. Estamos refiriéndonos a las convocadas desde el sindicato vertical, las de 1975. En este año se planteó una ofensiva desde las clandestinas Comisiones Obreras a las cstructuras de la CNS. Fueron las que se conocieron como «candidaturas obreras y democràticas», que pretendían copar los cargos orgànicos del sindicalismo oficial del régimen. En la teoría leninista, muy al uso en ese momento, se conocía como ‘la utilización revolucionaria de las posibilidades legales’. Teresa se incorpora en estas elecciones a la Junta de Personal del Hospital Clínico. Son momentos importantes para el movimiento obrero y, especialmente, para el sector sanitario. En el año siguicnte asistimos a una importante huelga en el Hospital La Fe:

…Sí, estava en la Junta Sindical que isqué en el 75. […] En aquell moment el Clínic va negociar el conveni, vam tindre unes lluites increïbles per traure endavant el conveni al sindicat vertical… a l’edifici on està hui l’eSMAC […]. A partir d’aquí és quan ja comence a tindre en el món laboral una vinculació organitzada per un objectiu. I és la defensa col·lectiva, en aquell moment Jo dic de ‘defendre les llibertats’, inclosa la sindical, però, tambe totes les reivindicacions laborals… Era l’època de l’IRPF i Seguretat Social a càrrec de l’empresa i tota eixa història.

La vaga del 76 de la Fe jo crec que […] no hi ha cap reterent de les lluites obreres en el sector sanitari en el País Valencià si no és eixa. Esta vaga te una repercussió molt gran, primer perquè es produeix en el centre paradigmàfic de la sanitat, en aquell moment recent obert, governat per la part més ‘rococó’ de la… de la dreta vinculada al franquisme en aquell moment. I comença la història… una mesa reivindicativa per a negociar unes coses i una situació que es produeix a l’hospital, un ‘plante’ que fan els treballadors… fa que un d’ells, el Gonçal, siga acomiadat i a partir de ahí es desencadena un moviment de solidaritat que d’alguna manera estava sustentat per l’organitzacio del Partit Comunista al centre, o siga, la funció educadora en el mon laboral que va tindre el PC va ser molt important en aquell moment, en el sentit de presa de consciència […]. A partir d’aquí comencen a rebre cartes d’acomiadament i, si no recorde malament, en total hi van haver 43 persones acomiadades, 44. […]

Aquí [en la vaga] hi ha gent de tota classe […] una progresista, altra no identificada especialment, però el moviment que es produeix per una situació injusta desencadena un moviment de solidaritat […]. Comencen a replegar els acomiadaments un mogolló de persones fins a eixe número, unes d’elles conegudes i vinculades al moviment públic, a la Junta Sindical… però altres totalment… bo, algunes acabaven d’arribar a treballar. Van ser tan poc hàbils, que van agarrar absolutament tots els col·lectius, des de metges, que n’hi havia un bon grapat, passant per infermeres, per auxiliars, per personal administratiu, zeladors […] Però va arrivar un moment que el ‘contlicto’ es va traure [de La Fe] Jo estaca al Clínic. Aleshores teníem una organització de coordinació on, simultaneament, es repartia la informació, es passaven les convocatòries de les concentracions i jo formava part d’aquest piquet organitzat que feia la coordinació -jo i més persones, per suposat- entre el Clínic, La Fe i els altres centres. Bàsicament la moguda es va donar a tota [la comarca de] l’Horta i a la ciutat de València, va durar molt de temps […] Hi va haver dos mesos de desballestament fins que es va aconseguir que la majoria dels acomiadats entraren. Es van quedar dos o tres persones, […] al final es va quedar una… i després, la retirada de la sanció també va ser discriminatoria […]. O siga [la vaga] va ser una cosa molt especial, però era… això ser la gota, el que n’hi ha per baix, hi ha una fam de llibertats, de drets i després, totes les empreses ho tenien en aquells moments, però La Fe tenia motius per a tindre molta més consciència asalariada per les condicions de precarietat que tenien…

Son tiempos de camaradería, de compartir sentimientos y anhelos. La libertad se vislumbra. I la sociedad española está adoptando nuevos comportamientos lejos de los dominantes en la rancia etapa de la dictadura y los valores de la amistad y el compañerismo, aun no yendo parejos a la juventud, parecen enraizar más fácilmente en esa etapa de la vida.

...ací jo comence a fer amistats, quan ja porte un temps a l’Escola, amb una per-sona que m’estime molt, la meua amiga Xaro. Vam estar juntes, vam, vam viure Juntes, vam compartir part de tot aixo que estem comentant amb una altra per-sona que és María Angeles […]. Ja en el primer any de treball me’n vaig a viure amb les cuatre persones que després vam conviure molt de temps [..] María Angeles, una companya que hui treballa al Clínic, Xaro, que ella és d’Alcoi i ara viu ací, a Godella, i Teresa que vivia al Port de Sagunt i ara viu a Madrid i treballa en Porta de Ferro. Ens veiem poquet però, bo, són moments de molta intensitat i la relació amb elles era estupenda. Vivíem en una casa on havíem pactat certes normes que habitualment ens saltàvem. […] I una altra persona que també vivia en eixe moment […] és Emilia, es una companya a la qual jo també vull moltíssim. A més, allí vam compartir habitació molt de temps al pis i ara està en Alacant, és enfermera també a l’hospital de Sant Joan d’Alacant. Aquí es produeix doncs, això, a les festes que es feien a l’Escola o amb unes persones que vivien al pis d’enfront, que eren uns companys estudiants també, ells eren de Castelló i amb eixe pis doncs teniem eixa relació, una relació de molta camaraderia, molt be de… molt solidària, de prestar-se coses. Del pis, dels pisos en qüestió algunes de les meues companyes sí que van establir relacions, però jo no. I… bo, doncs és que la meua vida afectiva ha estat vinculada en moments molt puntuals a relacións molt puntuals, però no sotmeses ni a estabilitat ni a… ni a amorosament a perdurar en el temps [diu rient].

…només en una ocasió, quant hi vaig haver de decidir perquè, com tocava a les xiques de la meua època, jo vaig tindre un nóvio al poble, si havia de casar-me i fer com tot lo mon, o jo… El món estava aquí perquè jo el veiera i veure-me’l. En eixe moment sí vaig triar. Vaig deixar el nóvio a plena consciència, no per desamor, sinó perquè una situació m’impediria a mi portar una altra.

Para intentar conocer algo más de su vida en este terreno, de sus reflexiones sobre cómo evoluciona la persona, y con ella las relaciones humanas. Teresa nos relata cómo eran estas en Beneixama, su pueblo natal, antes de venir a Valencia:

…al poble tenia una quadrilla de xics i xiques, de l’època de la infantesa, que la conserve, que a més la conserve en molta estima, […] però que la conserve en intensitat igual amb els xics que amb les xiques. […] Quan les xiques van a co-mençar a rondejar amb xics, la quadrilla es va partir i les xiques van deixar de tindre una relació directa amb els xics. En canvi jo l’he mantinguda al llarg de la vida i encara la continue mantenint i a voltes em veig amb ells, no necessàriament tots, però els continue veient i me’ls estime.

…la relació era cordial, en el terreny personal hi havia dos tendències: les perso-nes de la quadrilla que tenien… algunes xiques tenien tendències més liberals i altres més conservadores. Això generava una divisió entre les que són ‘fresques’ i les que són ‘beates’. No és pejoratiu però bo, similar, similar. I per part del xics, que pareixíen tots ‘progres’ però eren més ‘carcas’ que la mare que va. Eh, doncs estaven buscant allò prohibít, la relació i els toquejos i els morrejos doncs era l’assumpte. No va eixir cap relació estable de tots eixos afers.

Aunque la vínculación de Teresa con el universo cultural de la izquierda se inicia en círculos del PCE, recordemos sus primeros contactos con Mari Vacas, su actividad pronto se circunscribe al mundo sindical. Son los tiempos en los que, aunque se negase desde la dirección del sindicato o del propio PCE, se hablaba de CCOO como ‘correa de transmisión’ del partido que mayor protagonismo había adquirido en la oposición al franquismo. No obstante, determinadas concepciones de carácter organizativo que muchos consideraban anacrónicas, como aquello del funcionamiento interno del partido mediante el centralismo democrático, supusieron la adopción de medidas sancionadoras contra dirigentes que, desde planteamientos mas heterodoxos, se apartaban de la línea oficial. En cualquier caso, ella recuerda su pasada militancia en el PCE tomo algo “entranyable”:

…l’entrega del meu primer carnet que es va fer, i encara no estava legalitzat el Partit, el Partit es va legalitzar per Pasqua i estic parlant-vos de l’hivern anterior. Aleshores el meu primer carnet del Partit Comunista me l’entrega un home que li diuen [Antonio] Conca, que viu al Marítim i que, al llarg de la meua vida, m’han preguntat cinquanta voltes si sóc la seua filla i este home (…] es va emocionar. Eixe moment va ser molt emocionant perquè… podia haver sigut mon pare. Per dir-ho d’alguna manera… va ser molt emocionant. La meua vinculació amb el Partit Comunista… acaba, jo no recorde quan va ser l’any de l’expulsió de l’alcalde de Sueca, però això, estic parlant de les primeres eleccions municipals després de la Transició. Aleshores, Sueca tenia un alcalde comunista i va fer una proposta a nivell municipal que va confrontar i va produir una tensió i conseqüència d’eixa tensió va haver una expulsió de l’alcalde de Sueca i a mi, el procediment eixe, em va pegar una ‘sacudida’ en el sentit que bo, doncs que jo crec que no va ser una afortunada actuació, i a més, em va paréixer contrària a algunes de les coses que jo pensava i decidí, aleshores, deixar el Partit Comunista. Les ortodòxies del marxisme a voltes no acceptaven certes estratègies. Jo pense que va ser il·logic perquè, com a mínim, no sé si el procés d’audiència se va donar segons tocava, però a mi em va paréixer que una cosa no desautoritzava l’altra, sinó que en un moment determinant un té un espai obert a la responsabilitat i no pot estar supeditat a una organització siga d’on siga, no? I em va convulsionar, no em va agradar. No estava molt vinculada tampoc, eh? Després vaig estar al voltant del PC tot el temps i després a Esquerra Unida, però que no, de militància no.

Entre 1976 y 1980, Teresa compagina la militancia sindical y política con un fuerte componente de reivindicaciones profesionales. En esos años se està desarrollando la Ley de Educación de Villar Palasi que, aprobada en 1970, prevé que determinadas actividades o disciplinas, como es el caso de la enfermería, sean consideradas como una rama de la Formación Profesional. El colectivo sanitario se prepara para dar una importante contestación a las propuestas del ministerio:

No és que perd la vinculació amb CCOO el que passa es que en eixe moment prenc un altre rumb i és agarrar el vessant de la reivindicació professional i, aleshores, en aquell moment es munta una moguda, que capitaneja un grup de persones que estan preocupades per eixe tema. El que fem és intentar topar els col·legis professionals, en aquell moment tres: d’infermeres, de comares i de practicants. Aleshores, estem en eixa lluita. Es munta una cooldinadora,[…] la primera cosa que aconseguim és que s’unifiquen les escoles d’infermeria i així la discriminació que es produia abans, no es produisca. La segon lluita per la qual vam estar bregant és perquè en aquell moment […) el Ministeri tenia una expectativa i la gent… i nosaltres una altra. Ells volien que ens quedarem com una branca de la Formació Professional, com a tècnies ajudants, i les infermeres déiem que l’activitat que félem de tenir cura era una disciplina que tenia característiques de professió, i en eixa lluita aconseguim al final guanyar-li la batalla al Ministeri en una moguda que hagué a nivell estatal, i amb el suport de l’organització sindical que n’hi havia als centres, aconseguir que l’infermeria passe a ser universitària. Eixa reivindicació […] significava aleshores colar la reivindicació laboral i és que […] hi haja una homologació de funcions de les infermeres que venen d’abans i es dissenya el curs per a poder accedir a la convalidació. Bo, total que això està així i en l’any 80 abandone eixa activitat i torne a vincular-me molt directament a l’activitat de l’hospital […] Passen coses i la Secció Sindical, que era molt potent, desapareix, acaba pràcticament desapareixent. I hi ha una història que no s’acabà d’aclarir mai. […] Part de Ia nostra afiliació es passa a UGT i quan jo torne a l’hospital, a la secció sindical queden dotze persones afiliades i, en eixe moment, entre altres, dos persones amb bona voluntad i amb l’ajuda de la Federació [de CCOO de Sanitat], aleshores la dirigia Juan Ortega, es produix la integració dels Clínics en la xarxa de l’Insalud. [Es tractava] de controlar que els drets de les persones que estan allí estiguen consolidats quan passen a l’Insalud. Aquí hi ha un grup de persones que treballen: Juan Ortega, Marí, Fina Pedreño, Marquina, Rafa Sanjuan, que és un metge, company d’allí que també ha fet moltes renúncies […] Un altra persona que també va fer una aportació important era Fede, peró Fede no estava afiliat, mai a la vida va estar afiliat encara que col·laborara habitualment.

En 1980, la crisis económica en España esta lanzando al paro todos los meses a miles de trabajadores. Los expedientes de regulación de empleo -‘de crisis’, en el lenguaje de la calle— se prodigan en todos los sectores de la producción. Por primera vez se promulga una ley para el mundo laboral, que es negociada artículo a artículo en el Congreso de los Diputados, se trata del Estatuto de los Trabajadores. Este nuevo marco legislativo deroga definitivamente la anterior normativa franquista. En esos momentos empieza a utilizarse el termino ‘desencanto’ para referirse a la situación política. Las aspiraciones alimentadas, especialmente entre las generaciones mas jóvenes, en los últimos años del franquismo y en la reciente Transición, no se sienten satisfechas en el nuevo entorno social y político. Las consignas de unidad sindical, las propuestas de ‘sindicato unitario’ prodigadas especialmente desde CCOO son definitivamente derrotadas. Durante los años inmediatamente anteriores, los dos sindicatos de clase mayoritarios habían ido por caminos paralelos y de la mano, aún con muchos matices, en las grandes movilizaciones de aquel periodo. Los Pactos de la Moncloa, en clave fundamentalmente política, empezaran a marcar las diferencias; pero se mantendrá la unidad de acción en el mundo sindical. En 1980 todo cambia, UGT y CEOE firman en solitario el Acuerdo Marco Interconfederal, en el argot de la época se conoció como AMI, con un contenido netamente laboral. Se concibe como una guía que servirá para toda la negociación colectiva que se desarrolle en el Estado español en el plazo de los dos años siguientes. Patronales y UGT empiezan a suscribir convenios colectivos en todos los ámbitos; convenios que, tras las sentencias judiciales emitidas a consecuencia de las demandas interpuestas por CCOO, pasan a conocerse como de ‘eficacia limitada’. Las movilizaciones en la calle fracasan, es difícil entender el desacuerdo y la crispación entre las dos centrales de referencia para el movimiento obrero. En un debate en el entonces famoso programa televisivo La clave, un malhumorado Nicolas Redondo le espeta a su homólogo Camacho: «Mientes Marcelino, y tú lo sabes…»

I en eixe moment jo torne a l’hospital. No és que me n’havia anat, però torne a la vida més activa a l’hospital i bo, doncs a partir d’aquí ja treballe activament dins la Secció Sindical… Comencem a reconstruir-la, a posar en marxa tot el que s’havia quedat. Jo m’ho agarre molt a pit, bo jo, Marí, Fina, altres persones, no? I aleshores remuntem la Secció Sindical i fins que guanvem les eleccions sindicals, som un referent de molta influència dins de l’hospital, som un referent important, l’opinió de CCOO compta moltíssim durant tot eixe període. A la Federació arribe fa huit anys i arribe per una casualitat. La persona que em va precedir a mi, que era Juan Ortega, com a Secretari General va acabar els seus manaments i aleshores toca que busquen una altra persona. El plantejament que es fan […] és que la persona que s’ha de buscar ha de ser una dona, perquè no pot ser una Federació amb tanta afiliació de dones i ja ha tingut un Secretari General, en esta ocasió que tinga una Sectetària General. […] En principi vénen a buscar-me per al que jo dic era un atreviment per a mi, que jo no estava en cap òrgan de direcció, em falten raonaments en contrari, repassant les meues capacitats però, a la volta, tenien necessitat de frescor a la casa i tot això, i al final com a molt aconsegueixen que diga no, que no a la Secretaria General però si a estar en l’Executiva. I una volta prenc eixa decisió, la segona envestida doncs em fan fer asumir, em van a fer raonaments suficients perquè jo diguera «sí» i al final vaig acabar dient «sí» a la Secretaria General, […] després de moltes dificultats de molts compromisos, de moltes Ilàgrimes, de moltes decisions. Perquè jo, en el moment en què vénen a buscar-me per asumir eixa tasca, jo protessionalment estic en una situació… òptima i us la resumeix en dos paraules: que en aquell moment estava fent una feina i quan vénen a preguntar-me: «I ara què fas?» Jo contestava sempre: «Doncs mira, estic treballant, però és la primera volta que tinc la sensació que em paguen per fer el que m’agrada». O siga, estava en eixe grau de satisfacció respecte al moment professional i bo, doncs, al final la responsabilitat individual i… les demandes col·lectives i l’interés general fan que acabe donant-li un gir a la meua vida…

Sobre su participación en movimientos específicos de reivindicación feminista reconoce no haber participado. Si, en cambio, en las tareas que, tras la creación de la Secretaria de la Dona de CCOO en 1978, empiezan a trastocar las inercias de mentalidades todavía lastradas en el pasado. Muchas mujeres de Comisiones consideraban la nueva responsabilidad como una ‘secretaría florero’ que adornaba las ejecutivas. Algunos dirigentes sindicalistas aceptaron displicentemente la nueva tendencia organizativa, se asumía la decisión que emanaba desde otras instancias mas elevadas. Lo cierto es que algo estaba empezando a cambiar, no solo en la estructura organizativa sindical sino, que es más importante, en el papel de la mujer en la sociedad.

No he tingut mai tasques específiques, entre altres coses perquè el nostre sector no és dels que necessita fer la discriminació en eixe sentit, perque no és el problema. El problema es un altre, perquè més del 75% són dones. Jo he parti-cipat en les activitats de la Secretaria de la Dona, en les taules rodones, en les jornades de reflexió i bo, en tots els actes que la Secretaria de la Dona convocava. […] Anar a totes les manifestacións tots els anys, a quantes coses convoquen… [Reflexionant] …jo crec que les dificultats en la vida i les circumstàncies ens han deixat a les dones… quan les dones prenem consctència i compromis tenim una manera de fer més planificada, perquè hem d’arribar a més llocs i portem incorpo-rada la quotidianitat, i això es un valor afegit que les dones també li aportem a la cultura organitzativa i a l’organització. […] Per tant aixó es una asignatura que cal fer i aleshores. En eixe sentit, ha sigut estupendo que hàgem sigut capaços de fer un informe com el Pla d’Igualtat. Crec que és un pla que a alguns companys fins i tot els fa riure, però mira… açò és la mateixa polèmica que la que estan tenint hui els jutges, els periodistes i tots el mitjans, respecte de la llei contra la violència de gènere.

[Sóc] una ferma defensora […] de la discriminació positiva, com a mínim perquè es represcte el volum de dones que en llocs en qüestió estiguen. Jo crec que és positiu, possiblement en el proper congrés s’haja de donar un pas més i és que aixó es porte fins a les últimes consequències. […] Tot lo món ha de fer l’esforç perquè les dones s’incorporen als llocs. Som les dones les que hem aportat a la consciència col·lectiva que les dones han de ser persones com la resta. El següent pas serà executarho en termes reglamentaris. Seria estupendo, per eixemple, que jo què sé, el pròxim Secretari Generat Confederal que substituïsca el Fidalgo fóra una xica, per què no?… Aixo cal anar treballant-ho.

Los tiempos han cambiado y con ellos el modelo de sindicalismo. En ocasiones cuesta reconocer en la organización y la praxis del sindicalismo actual, los orígenes y motivaciones de aquellos primeros años setenta. Teresa nos dice, en una especie de resumen que «no té res a vore el d’ara amb el d’abans”. Pero esta valoración en su análisis no tiene ninguna connotación negativa y, lo que es más importante, para ella la experiencia supone un profundo enriquecimiento personal.

Jo soc una persona molt apassionada. Aleshores una volta que prenc les decisions solc viure-les al màxim. […] Sempre m’ho plantege en termes molt pragmàtics, […] estic fent una cosa que em crec, estic fent una cosa que m’agrada, sense pre-guntar-me si també n’hi ha una altra que m’agrada. Hi ha temporades que hi ha molta tensió, li dediques moltes hores. Estàs cansada i en algún moment penses i dius: «Bo, quant serà el moment que jo puga tindre un minut per a mi, no?» Per-què dius que vas a planificar-te i organitzar el temps, però això es una utopia. Mai acabes fent-lo perquè sempre hi ha coses generals que passen per davant. …respecte de com em sento jo en el sindicat, jo em sent a gust perquè és una organització a la qual m’estime molt, l’he viscuda molt des del principi. Crec que és una ferramenta molt útil, molt… si m’apures molt més útil que qualsevol partit polític […] i en la balança personal sempre crec que a mi CCOO… m’ha ensenyat molt i en alguns aspectes crec que m’ha donat fins i tot més que jo a ella. Molts dels coneiximents que tinc, molts pensaments, els he elaborat vivint, fent vivencies en esta casa, formen part del meu patrimoni i és una ferramenta que m’ha ensenyat, m’ha ensenyat moltes coses. Jo crec que quan més avant saltes, més complex es fa el sindicalisme, perquè no té res a vore el d’ara amb el d’abans; més t’ensenya, em fa estar alerta, tindre una capacitat de mirar més objectivament les coses. M’ha donat la capacitat d’analitzar més fredament, de poder aplicar el pragmatisme eixe que ma mare, d’alguna manera, em va plantejar a les questions sindicals. La planificació és una ferramenta increïble que jo desconeixia i que l’he aprés dins del sindicat. […] Balanç: coneixements en tinc, experiència me n’ha donat, m’ha donat vivències personals, m’ha donat relacions afectives, m’ha donat reconeiximents col·lectius i individuals a algunes coses que jo he aportat: aleshores jo crec que m’ha donat més que jo, perquè a mi m’ha donat moltes persones i moltes coses i jo només he donat… Ia mena persona.

JUAN PRADELLS (2004)