Cristina Piris López-Doriga

Naix en 1949 en Santander dins d’una  família  acomodada amb set fills. Emigra a València per estudiar Filosofia en la Universitat. Amb educació i origen cristià, en la facultat comença la seua  militància en el Moviment Comunista. Comença a treballar en una fàbrica tèxtil per conèixer les condicions de vida de les treballadores i es dedica durant molts anys a l’acció sindical amb una línia combativa pròpia del seu partit que li val un enfrontament permanent amb la majoria sindical de CCOO. Crea les CCOO del tèxtil de l’Horta, on l’MC té la majoria. Forma part de la representació del País Valencià en l’Assemblea de Barcelona de juliol de 1976 y de la direcció confederal des del primer Congrés de 1978 fins a 1992. Les seues posicions sindicals provoquen la seua expulsió de CCOO, i la posterior  admissió, en tres ocasions. Va treballar per la millora de la vida de les treballadores des del contacte personal en el centre de treball, l’assessorament laboral, les mobilitzacions, i la negociació col·lectiva  provincial i estatal. Organitza el sindicat del tèxtil des d’una perspectiva feminista, en la direcció i en l’acció. Va ser una important dirigent de l’MC i posteriorment del col·leciu Revolta.

Testimoni arreplegat al llibre de Josepa Cucó i Giner: De la Utopia revolucionaria a l’activisme social. Publicacions de la Universitat de València. 2016.

DES DE L’INICI

“Des de l’inici t’hauria de dir que sóc la menuda de dotze germans. Mon pare es va casar dues vegades i va tenir set fills amb la primera dona i després es va casar amb ma mare, que en tingué cinc més, era una dona valenta que es va casar amb un vidu amb set fills. I si és des de l’inici, des de la panxa de ma mare, t`hauré de dir una cosa que a ella li generava molta culpabilitat -que a mi no-, era que dos mesos abans que jo nasquera (1949) es va morir una germaneta meua que tenia quatre anys, que ella se l’estimava molt, i aleshores, quan li digueren que naixia jo, ella deia: “Jo a esta no la vull, vull a la que ha mort”. A mi això mai me ha generat problema, però ma mare sempre ha tingut eixe sentiment de culpabilitat, que a mi no m’estimava i que per això havia eixit jo tan rebordonida, cosa que em sembla una tonteria, però bueno...

Yo soy cántabra, yo soy de Cantabria, sí, yo soy de Santander. La meua família, consevadora, de dretes; la de ma mare era mig aristocràtica i la del meu pare mitjana. Aleshores, des del punt de vista aixina més d’infància i tal, ma mare era una senyora profundament enamorada de mon pare i bastant gelosa, amb la qual cosa el seguia en totes les històries i, per tant, no és que jo haja estat en la infància molt amb els meus pares, he estat amb ayas, amb seños, i coses d’este tipus. Clar, tampoc és que haja considerat que haja tingut una infància desestimada, perquè no és veritat. Com que jo era la menuda… a mon pare tots els meus germans li tenien una por impresionant perquè tenia un geni molt fort, però jo, com era una descarada, anava a demanar mimos, i demanava mimos directament: a ver, jo, mis mañas, i me’ls donaven. Els meus germans sempre diuen que jo sóc la nina dels ulls del meu pare i que he tingut l’estima que ells no han tingut. O siga, que encara que he tingut una infància un poquet rara, rara en el sentit que els meus pares no han estat -perquè mai han estat al costat-, crec que si que he estat estimada, I tenia molts germans, sí, sí, per a barallar-me amb ells, per a jugar, per a moltes coses.

Després, un poquet casualment, tots es meus germans i les meues germanes han passat tota la vida en internat, i jo, com era l’última, no. La veritat és que crec que per això, i en part perquè he tingut sort, i en part perquè tenia una seño meravellosa, que es va entestar en què jo podia fer l’ingrés, perquè a les meues germanes les enviaven a un cole dìrlandeses on es feia cultura general i no es feia batxillerat… Ella es va entestar i va convèncer mon pare que podia fer el batxillerat i que podia fer l’ingrés. Aleshores efectivament, vaig fer l’ingrés, i el meu pare va dir: la primera vegada que suspenga se’n va a l’internat. No vaig suspendre en la vida, vaig anar al col·legi de las Esclavas del Sagrado Corazón -con Isabel Tocino, por ejemplo, de compañera de curso-, i vaig tindre un batxillerat relativament brillant des del punt de vista de les notes i coses d’estes. I era una nana bastante pija, jo què sé: que si et poses de llarg a la casa-palau dels iaios, que no sé què, xorrades!

En eixe moment, quan jo tenia setze anys o això, que estava acabant el batxillerat, hi ha un moment d’Església més compromesa i, efectivament, hi ha una monja en les Esclaves que era una dona basca bastant compromesa… varen fer un grup per a treballar amb la gent del barrio pesquero d’allí, de Santander, que és un barri terrible. El parroco del barrio pesquero era un tío estupendo i vàren entrar en una miqueta de moviment d’Església més compromesa amb els problemes socials, i jo vaig descobrir eixe món, perquè et pots estar en la vida sense assabentar-se de res i pensant que tot és meravellós i que vas al marítimo i al tenis i que tot va bé, i després t’en vas al barrio pesquero i et trobes gent que viu en un hueco, en el buit d’una escala, en fi, unes situacions terribles que jo desoneixia i que em varen fer entendre que el món estava bastant mal organitzat. Ací comence jo a prendre una miqueta de consciència social, i després vaig a estudiar a Salamanca.

UNIVERSITAT I COMPROMÍS

Jo sóc del pla antic de Filosofia i Lletres i vaig fer els dos anys de comuns a Salamanca. En Salamanca, en el primer curs ja me presenten a delegada de curs i vaig eixir, en un curs de 400 alumnes, i comence a participar en el moviment estudiantil. Són els moments de l’inici del sindicat d’estudiants, i ací comence a entendre que passa amb el franquisme, què passa amb les llibertats, què passa amb la repressió que hi ha en la societat, i en el segon any de Salamanca, que també era delegada de curs, ens detenen a tots els delegats de curs de segon, i jo acabe en la presó. Jo en eixe moment ja estava implicada en l’aparell d’impressió d’un butlletí que feiem allà en la facultat, casualment, eixa nit que vingué la policia allà al col·legi major a buscar-me, havia cedit els clixés -perquè els portava en la butxaca, però en eixe moment nos els tenia-, però con era mig boba, m’havia quedat amb la factura del folis per a la edició, i em trobaren la factura, amb la qual cosa acabí en la presó de Salamanca, però molt poc de temps. Era un estat d’excepció, el 69, febrer del 69, i aleshores estiguí relativament poc de temps, perquè hi intervingueren mon pare i més gent dels companys que ens havien detingut, i al final aconseguirem que en poc de temps ens tragueren de la presó i ens fixaren residència. A mi em fixaren residència en Santander, havia de presentar-me cada dia en la policia, allí en Santander, i estiguí fins que acabà l’estat d’excepció, i després començà l’estat d’excepció de mon pare, que no em deixà tornar a Salamanca, em deixà només per anar als exàmens de juny. Total, aní als exàmens de juny, la veritat és que la gent es va comportar magnificament amb mi, tant els professors com els alumnes, em passaren apunts, va estar molt bé. Acabí segon i havia de fer l’especialitat i me’n vinguí a València a fer l’especialitat de Filosofia pura, que era el que volia fer. No recorde exactament com li deien al professor de Filosofia de Salamanca, però li vaig demanar que m’aconsellara i em va dir que el millor era València, que estava Garrido, estaven una sèrie de professors, i que si no volia estudiar molta metafísica el millor seria que me’n vinguera a València. I llavors m’en vinguí per això.

No t’ho comentat, però jo havia fet tot el batxillerat de ciències, el preuniversitari de ciències i en sisè de batxillerat m’enamorí de la filosofia, descobrí la filosofia, i la veritat és que em va apassionar, i malgrat a que mon pare li donà un disgust enorme, perquè li feia molta il·lusió de que jo fera una carrera de ciències, jo li vaig dir que jo ananva a fer filosofia. I vaig fer filosofia, perquè sempre he fet el que he volgut fer. Tampoc volia que vinguera a València, i també s’enfadà moltíssim perquè me’n vinguí a València, però me’n vinguí a València.

Per eixe moment jo crec que ja tenia una certa conciència, però era anticomunista -bé, anitcomunista… vull dir que no teníem una simpatia particular. Quan vinc a València ja vinc en idea que em vull incorporar a l’activitat estudiantil, política, i tal, en principi democràtica, perquè ja dic que tinc un plantejament cristià, encara que ja per aquell moment el meu cristianisme havia baixat prou. I aleshores comence a buscar, a vore com contacte aquí amb gent. Ja dic que no coneixia a ningú, ningú, ningú, de res. I ací el sindicat democràtic estava de capa caiguda, i vaig connectar amb una gent a través d’un grup de teatre independent -que comencí a fer teatre-, i de la gent que feia teatre n’hi havia que estava ficada en histories i a partir d’ací connecte amb una gent que no sabia exactament què era, que després era del PCI, del Partido Comunista Internacional. Per eixa época, o molt prompte, hi hagué una caiguda important del PCI i esta gent es quedà desconnectada. Aleshores muntà un grupet que es deia Acció Marxista on estaven treballant coses, i ací comencí a llegir Lenin, amb la ide que segur que li anava a trobar la trampa i que no m’anava a agradar, però me vaig llegir L’estat i la revolució i la veritat és que em va convèncer prou en moltes coses, i ací comencí a entendre les coses del marxisme i del leninisme i tal -que després he sigut molt crítica, però en aquell moment vaig pensar que sí, que era una proposta que era interessant. I eixe grup d’Acció Marxista en què hi hvia gent obrera i gent de la facultat entrà amb connexió amb Tribuna Obrera, i llavors vàrem ajuntar-nos. Tribuna Obrera era la gent del Carles Dolç, de Just Ramirez.. de tota esta gent, i ja començarem a fer coses com a UCE.

Unificació Comunista de España (UCE) és un partit polític espanyol marxista-leninista i seguidor del pensament de Mao Zedong que va ser fundat el 1973, quan el grup maoista Tribuna Obrera es convertí en partit polític. Durant la transició va encetar un procés de fusió amb l’MC que finalment no va quallar.

I en la facultat estava en totes les mogudes, que ja saps que eixos anys varen ser de molt de moviment, de molt d’enfrontament amb els faxes, amb ells a bufetada neta en la facultat. Realment, jo estava en la facultat però estava interessada sobretot en coses més del barri, obreres. Me n’aní a viure a Benicalap, a la Ciutat Fallera, i llavors estava en la facultat però estava també en las comisiones populares de barrio (no recorde massa bé con es deien).

Aquella època la veritat és que va ser molt guai, perquè vaig conèixer gent de Belles Arts que feia teatre també, i estiguérem una temporada, dos anys o aixina, en el Micalet fent teatre experimental, va ser una època molt interessant des de molts punts de vista -polític, però també des del punt de vista personal. Va ser una època estupenda. I després del teatre haguí de deixar-lo, sempre dic que la revolució n’ha tocat deixar el nóvio i el teatre i que em va costar molt més deixar el teatre que el nóvio -lo del nóvio després t’ho contaré. És que érem tremendos, és que érem, uau! Una cosa terrible, terrible.

Cristina ho diu entre rialles, en to de burla i d’ironia, però d’una ironia amable i comprensiva, sense rancunia ni penediment. Cal dir que manté aquest to al llarg de totes les sessions de treball, sempre quan parla de qüestions en les que ara no combrega, però el seu rebuig traspua una certa dolçor molt llunyana de l’acidesa d’una crítica feroç i de rebuig total.

I acabí la carrera a malas trancas. Amb bastant decepció. Si la veritat és que en va decebre el que vaig estudiar, tenia una idea molt activista i deia: això no és exactament el que jo volia. En l’últim any de carrera, en eixe moment nosaltres ens acabàvem de fusionar UC amb l’MC, ja érem MC, llavors havia vingut un personatge que ara és un ideóleg del PSOE del programa 2000, Manu Escudero. Manu Escudero vingué d’Euskadi, de l’EMK, una miqueta perquè estava -supose- buscat allà, perquè havia estat en lios en el moviment estudiantil, i també per a fer una miqueta de fusió d’idees entre el que era l’EMK i el que era UC.

Este va ser un primer responsable que jo vaig tenir d’Euskadi, i ell em va dir en un moment determinat: “Este estiu, en lloc d’anar-te’n a Santander, per què no te’n vas a una fàbrica i coneixes el que és l’explotació de la gent obrera?” A mi em va semblar que era interessant la proposta. Aleshores vaig dir: bé, jo que se fer? Jo, cosir, perquè a mi en ma casa m’han educat a bordar, a cosir, a eixes coses que s’ensenyaven abans, i jo cosir sabia. I me n’aní a fer una prova a una empresa de la confecció, Mara, en València, amb la idea de treballar eixe estiu, i m’agafaren. Vaig fer la prova, vaig cosir i em varen dir que endavant. Just acabe la carrera en el 71 i inmediatament me’n vaig al tèxtil, i llavors ja estic en l’MC com a sindicalista, en la fàbrica, em quedí en la fàbrica i em dediquí a treballar con a textilera, textilera sindicalista. Total, que va ser la meua primera empresa del tèxtil, que en principi, ja dic, era una història per a conèixer, però em quedí quinze anys en el tèxtil. Sí, quinze anys treballant, no es eixa fàbrica, perquè en tiraren als dos ans, però ja em quedí. Després vaig assar per moltes fàbriques del tèxtil i varem ser quinze anys dedicats al sindicalisme en el tèxtil, que va ser una etapa preciosa, la veritat és que és d’eixes èpoques molt satisfactòries en la meua vida, vaig ensenyar-me molt de la gent currante i de les xiques, de les dones obreres, en el sentit de la seua capacitat de entusiasmar-se i de tirar endavant; costava, però quan tenien les coses clares eren molt valentes. I la veritat és que férem coses. Va costar també. (…)

LA LLARGA ETAPA OBRERA I SINDICALISTA

Jo entre eixe estiu (1971) en una empresa de la confecció que es deia Mara, que estava en la paral·lela a l’vinguda del Port, Illes Canàries. Una empresa relativament gran, serien unes 200 treballadores de la confecció, i fem trages de jaqueta, i es treballava en cadena en unes condicions tremendes. Pe a mi era un al·lucine: sonava un timbre cada mig minut o el que siga, passava la safata i havies de canviar, et venia la següent jaqueta, i tu no podies parar, havies d’estar sempre treballant, pi, pi, pi… perquè si no se t’anaven acumulant, se’t feia un muntó. I clar, a l’inici, com eres inexperta perquè jo sabia cosir, però màquines industrials i a quell ritme… se m’acumulaven les safates, se’m feia un muntonet. I la veritat és que la gent era superencantadora, sempre te echaba un cable quan veia que et retardaves massa, sempre n’hi havia alguna que era més experta i deia: “Jo et faig una miqueta la labor”. I a mi aquella línia de solidaritat, de les compes i això… era chulo, no? I ací comence. Amb la xicona (Chelo) que tenia a l’altre costat de la barra aquella per on passaven les safates, ens férem molt amigues, i ella va ser precisament la primera, amb mi, de CCOO d’aquella fàbrica, i allí muntàrem la primera CCOO del tèxtil, poc a poc, xerrant amb una… amb molta cura, perquè clar, amagina’t en el franquisme, havies d’anar amb molta atenció de amb qui parlaves i com parlaves. Però Chelo portava molts anys en aquella empresa, i ella coneixia la gent més inquieta i a partir del seu treball, i després de Carmen Hinarejos -una tia estupenda-, doncs vas fent molt de treball. Realment un grup magnífic. Treballavem en el bar, amb molta cura, o quedàvem algun dia després, de vesprada, i xerràvem.

Començàrem a fer alguna consulta, de dir: si ens obliguen a fer un ritme, ens haurien de pagar una prima, lògicament. Total, que anàvem al despatx d’Aberto Garcia Esteve i férem aquella consulta de si realment ens mereixíem alguna prima per producció. Clar, aquells digueren que sí. En això que estic contant ja han passat alguns mesos des que jo entre fins que tot això s’organitza i tal, uns mesos o potser un any, o no sabria dir-te quan de temps, però prou de temps. I aleshores diguérem de fer una denuncia judicial per a demanar aquella prima, i la férem. La férem i la perdérem, digueren que no, que no ens corresponia cap prima, perquè en realitat no se’ens exigia la producció, que nosaltres podíem para i tal.

Per aquella época ja la gent estava molt calenta, havien passat alguens coses… Per exemple, per Nadal, l’empresari no ens donava ni una cistella, ens donava una caixa de sabates amb dos pastilles de torró i un cava roïnísim, i havíem dit que allò era una porqueria, que es quedara les caixes. Total, que ja havíem muntat una bulla en Nadal, que no havíem arreplegat les caixes i li havia assentat fatal, vull dir que ja estava un poquet rebolicada aquella cosa. I t’he de dir que en aquella època també la constru, i el metall, també estaven fent coses, i la majoria de gent vivia al Cabanyal o en el Port, i qui no tenia un germà en astillers era perquè tenia un nóvio, i tot això també ajudava, que es generava un ambient de què alguna cosa calia canviar. I després jo crec que pel fet de ser dones, els salaris en la confecció eren de pena, no et pots imaginar el que conbravem, jo no recorde, però en relació amb el que cobraven els homes era molt disciminatori, i en eixe sentit reclamar que erem dones, però que treballàvem igual i que aquells salaris eren de pena, tot això estava funcionant, i ja havia un ambientorro en la fàbrica molt aixina, molt calent. Aixina que quan ens digueren que no ens mereixíem la prima perquè no ens obligaven… Que no ens obliguen?, pues mira, passarà la safata amb tot el ritme que li done la gana. Total, que es muntà una mena de plantada que funcionà genial, començaren a recular-se els muntons de safates allí, en aquella cadena. I la primera va ser cridar-me a mi al despatx i tirar-me al carrer. Em varen tirar al carrer i immediatament la gent, Chelo i una poca gent de l’empresa, anaren a parlar amb l’encarregat i li digueren que si em tirava anaven tots a la vaga, que es parava la fàbrica, i la fàbrica es parà. Jo crec que la primera vaga de la confecció va ser aquella ocasió. I es parà la fàbrica, però jo em quedí al carrer. Però, bé, estigué superguai la solidaritat i això.

Recorde que feiem assemblees a l’hora de l’esmorzar en un menjador que teníem, i com que jo sóc molt baixeta, alguna vegada que jo parlava la gent deia: “Puja-te’n a la taula!” I recorde que em tremolaven les cames de pujar a la taula per a parlar. Va estar molt bé. I recorde també que funcionaven molt los coses en les taquilles, de passar-nos els pamfletets o els escrits. No en fèiem dos-cents, no, igual en feies deu, com podies, i la gent se’ls guardava i se’ls passava. Coses així chules, de com a la gent, ah!, li interessava molt, i s’ho llegia tot amb molta avidesa, sabia que calia valorar-ho i per tant li ho havia de passar al següent.

VIGILÀNCIA I REPRESSIÓ (1972-75)

(…) Mara va ser la primera fàbrica, i jo crec que hi estaria un any i mig o dos anys, i d’allí em tiraren al carrer per primera vegada, però allí es quedà la primera CCOO del tèxtil. Durante eixe temps ja havíem connectat amb altra gent del tèxtil, alguna estava en l’MC, i gent que treballava en Ceicus, gent que treballava en el Kiss de l’Eliana, i eren totes empreses de la confecció, i poc a poc s’anava fent eixa petita coordinació d’empreses de la confecció que tenien Comissions. I també connectàrem amb gent cristiana que estava en altres empreses del tèxtil de la zona de la carretera de Madrid -que ara no sé si recordaré el nom de les empreses-, gent cristiana i també gent anarca, i de la USO, d’una empresa que es deia Donetta que també estava per la zona del Port. És a dir que a poc a poc, potser sis, set, huit empreses del tèxtil anàrem connectant-nos d’una manera o d’una altra.

Per eixa època es varen donar també les eleccions al vertical, i estiguérem dubtant de si participar o no. Des del punt de vista de la gent sindical de l’MC, no estava clar de si s’havia de participar o no, més bé la gent pensava que no, que no s’havia de participar. Però noslatres, fins i tot la gent de Mara, que sí que estava en el comité d’empresa, vàrem pensar que sí, que pagava la pena, i es va participar en el vertical, i de fet, a Carmen Hinarejos, que en eixe moment estava en el comité d’empresa de Mara, la veran triar com a presidenta de l’agrupació de la confecció. I una xica que tenia de nom de guera Paloma, però que en realitat es diu Rosa, que era una tia estupenda que estava en Kiss, es va presentar i també va eixir com a representant del vertical. Aleshores, d’eixe grup de la gent del tèxtil varen eixir aquells càrrecs del vertical, i jo crec que allò va ser un encert perquè ens va permetre molta connexió amb molta gent del tèxtil, alguna més interessant i altra menys, perquè també hi havia gent del régim, en fi, més carca que carca, però també hi havia gent preocupada, gent de comités d’empresa que sí que volia i li interessava millorar les condicions de vida seua i dels seus, de la gent treballadora. Jo crec que allò va estar ben pensat. Jo no vaig participar perquè en aquell moment no treballava.

Realment en aquella època no era difícil trobar faena, i de fet vaig trobar treball bastant ràpidament en una empresa que estava relativament prop de Mara, era una empresa més menuda, i allí treballaven trenta persones o aixina, xicoteta. I a l’inici, molt bé. Al cap d’un mes m’envien a planxa, uah!, aquí que passa? Perquè m’envien a planxa si jo no sabia planxar? I planxa sempre era treballar dreta, treballar amb vapor, un treball més dur, en fi, més complicat. I no ho entenia, perquè no havia passat res, mentre havia estat en la màquina no m’havien cridat l’atenció de res, uah! Vaig preguntar què passava, per què m’enviaven a planxa i em contestaren que Mara estava molt a prop. Bé, ràdio macuto entre els empresaris ja començava a funcionar, i per tant el meu nom havia eixit i ja començaven les represàlies que d’alguna manera m’han anat perseguint després durant molts anys, que he estat d’una empresa a una altra. Els costava més o menys esterar-se però sí, durava el que durava. I en eixa empresa, em tiraren al carrer en quan s’acabà el contracte, que era un contracte crec de sis mesos. Aleshores vaig anar-me’n a l’altra punta, me’n vinguí precisament cap a la zona de València Sud, i hi havia una empresa que es diu La Señera, on n’érem pocs més de cent, era més menuda que Mara, una empresa mitjana, i estava lluny i hi estiguí prou de temps, i en eixa empresa començarem a treballar el primer conveni de la confecció.

Després he passat per moltes empreses, però eren períodes potser d’un any, i al carrer; després un temps en l’atur, un altre any o any i mig, en fi, aixina, depenia de si els empresaris estaven vinculats a l’agrupació de empresaris o no. Hi havia empresaris que no ho estaven, perquè erenempresaris més menuts o que anaven més al seu aire, o el que fos. Però si eren empresaris que estaven ssociats, aquí sí que funcionaven més les llistetes de gent vinculada a l’activitat sindical i era més dificil trobar treball. En Peku ho vaig intentar i va ser impossible, en empreses una miqueta més grans, impossible, et feien la prova i noet cridaven mai, en absolut.

Bo, a vore si continue una miqueta cronològicament amb el tema. Aleshores, quan preparem el conveni, clar, no teníem assessorament. Buscàrem un assessorament pel nostre compte, que va ser Conxa Gisbert i Kity Blat, i muntarem un petit despatx en el carrer Pizarro, quasi al costat de la farmàcia que fa cantó amb Gran Via, i allí funcionava l’assessorament del tèxtil, sobre problemes concrets que hi havia en cada fàbrica, de reclamacions en el judicis… i nosaltres feiem també una permanència d’assessorament més laboral, més sindicalista, en eixe punt en que hi havia una certa permissibilitat per als despatxos laborals. El despatx laboral funcionà com a despatx del tèxtil molt de temps. La veritat és que Kity i Conxa eren un sol, me les estime molt, jo. I muntàrem la plataforma reivindicativa, en tot un procés molt bonic i participatiu en les empreses. Demanàvem un augment de sis mil pessetes, cantàvem una cançoneta: queremos las seis mil pesetas, queremos las seis mil pesetas. I anàvem pel carrer cantant la conçoneta de que voliem les sis mil pessetes. Va ser la primera vegada en ma vida que vaig negociar un conveni, vaig eixir votada per a la comissió negociadora del conveni, i com a assessores Kity i Conxa. Aquella va ser la primera vegada. Comença la negociació, la negociació es trenca i es fa la vaga llarga que va durar vora un mes, tres setmanes, en què fèrem muntó de manifestacions al carrer, perquè ho organitzàrem: eixíem d’una empresa i fèiem un recorregut, partíem de l’empresa més potent de la zona: si era del Marítim, segurament entre Mara i Donetta es posaven d’acord, i a poc a poc anaven passant per totes les empreses del tèxtil del Marítim i de l’avinguda del Port. La gent que estaven ací, en la zona del Sud, feien el mateix, i recorde que quedàrem prop de l’Audiència i fèrem les concentracions més importants en Capitania. Estem parlant de febrer del 76 i hi havia una certa tolerància per a eixes coses. I després acabàvem sempre en el vertical, el lloc final era allí en l’avinguda de l’Oest, allí es feien també assemblees i debats. I acavem signant un conveni que no quedà malament. No varen ser les sis mil pessetes aquelles que demanàvem, però arribàrem a un acord de no sé si eren tres mil i algo o quatre mil, l’augment, que significava un percentatge relativament bó. Anàvem cantant pel carrer perquè… ah!, és que les xiques som aixina quan diuen: ai, les manifestacions feministes són molt lúdiques i molt divertides, doncs les nostres també eren aixina. Vull dir, era laboral, la cosa era un poquet tremenda, ens jugàvem quedar-nos al carrer, però en aquelles manifestacions nosaltres ens feiem les consignes amb cançonetes i no se què, i la gent s’ho passava bé, i duia molt bon ambient.

És arran d’eixa vaga quan ens admeten a nosaltres en Comissions, perquè fins a eixe moment no ens navien admés. Mira que ho havíem intentat, però no ens reconeixien els xics de Comissions, com no érem del PC… doncs això que malgrat tenir una coordinació, que hi havia una gent de CCOO en diverses fàbriques del tèxtil, que ja era una cosa bastant consolidada, que hi havia fins i tot gent que era de Comissions que estava en el vertical, com que la majoria èrem gent de l’MC, o que no era del PC, quan havíem demanat incorporar-nos a la inter-ramas de CCOO no ens reconeixien, ens deien que no, que no érem representatives. Com que no èrem representatives? No hi havia una altra cosa més que nosaltres, vull dir que en les fàbriques el que hi havia és un poc d’USO i CCOO, i CCOO érem nosaltres (la gent de l’MC), la coordinació era nostra. I no, no ens admitien. I bé, de resultes d’eixe conveni és quan efectivament ja en Comissions ens admeten i ens reconiexen com corrent crítica, perquè mai havíem estat del PC, no ens volien acceptar en CCOO, però en acabant férem una vaga de la confecció que durà un mes, per al conveni, i quan varen vore que efectivament les fàbriques de la confecció es menejaven, que efectivament hi havia una coordinació de CCOO del tèxtil, que era real, llavors acceptaren i ja entràrem en la coordinació amb la resta de les branques. Be sempre hem estat en una posició difícil, perquè si criticàvem, que si tal, de fet a mi m’han tirat tres vegades de CCOO, m’han tirat al carrer, i després m’han tornat a acceptar, i a altra gent, i tal. Però sempre ha sigut una relació de convenciment, però al mateix temps bastant crítica respecte les coses que feia el corrent oficial, però han sigut quinze anys de la meua vida dedicats al sindicat.

De Comissions recorde una primera reunió que es va fer de vesprada-nit en casa d’Antonio Montalbán, que anava jo per primera vegada aixina un poquet:”ui, mare de déu, jo on m’he ficat” i tal. I allí, en eixa primera coordinació que nosaltres anàvem, vaig conèixer els compas del metall, de la fusta, de la construcció. Inmediatament després ja es va contituir com a tal la primera comissió executiva de CCOO, i eixa és la foto del llibre de Jesús Sanz, on estàvem en minoria la gent crítica, per dir-ho de alguna manera.

Cristina es refereix al llibre de Jesús Sanz, El movimiento obrero en el País Valenciano, 1976, on es reprodueix una fotografia en què apareixen “algunos miembros del Secretariado de CCOO de València elegidos en la asamblea de la Coordinadora de ramos y pueblos el 24 de julio del 76”, entre el quals es troba Cristina Piris.

La gent de l’MC en eixa executiva estàvem dos del metall, que eren Villaplana i Tito, Villaplana era d’Unión naval i Tito de Macosa, i jo que era del tèxtil, els tres érem de l’MC, crec que hi havia una de banca que era de l’LCR, i la resta era tota del PC ¡, que alguna d’eixa gent, crec que seria de banca, que era del PC se’n va passar a l’OPI, però en aquell moment jo crec que era bastant homogènia.

Un altre record important és el de la constitució de CCOO com a sindicat en l’Assemblea de Barcelona.

Prohibida l’Assemblea General de CCOO de Madrid, prevista per als dies 27, 28 i 29 de juny de 1976, la direcció de CCOO celebra clandestinament l’assemblea a Barcelona el dia 11 de juliol del mateix any, en què constatada la imposibilitat de crear un sindicat unitari, es decideix el pas de moviment a organització sindical, i la cració de la confederació sindical de comissions Obreres. En ‘Assemblea es va triar per primera vegada en CCOO una direcció estable i fou nomenat secretari general Marcelino Camacho.

És una época, això. Jo vaig a l’Assemblea de Barcelona, estic en tot el procés constituent de CCOO com a sindicat, de moviment a sindicat, tot eixe procés el visc des de dins, fins que ja es construeix més com un sindicat a l’ús, que és el que és en este moment, que no m’apassionava molt i arriba un moment en què ja m’apassionava poc. Ara s’han fet els 25 anys de l’assemblea constituent de CCOO, en Sant Miquel del Reis es va fer un acte d’aniversari de l’Assemblea de Barcelona. Recorde que entre nosaltres era el debat sobre si Comissions-moviment o Comissions-organització, nosaltres, com sempre, érem partidaris de Comissions-moviment, i el PC era partidari de Comissions-organització. I allò s’havia de decidir en l’Assemblea de Barcelona, i en la delegació del País Valencià una de les que vaig anar vaig ser jo, crec que era de les poques xiques que vàrem anar, i va ser colpidora, jo crec que no havia anat mai a Barcelona: després, per a negociar convenis del tèxtil he anat massa vegades a Barcelona, això ja avorria! Llavors es fa l’assemblea atapeïda de gent, quasi no senties, tot a fosques, només estava il·luminada una miqueta la taula de la gent que representava el sindicat a nivell estatal, i havia de fer-se aquella votació sobre les Comissions-moviment i les Comissions-organització. A última hora ja, quan estàvem allà, Pepe torres, que era el més conegut de la construcció de l’MC a nivell estatal -és que en aquella època encara érem una organització bastant estatal, encara érem MC, sense E però MC, i aleshores sindicalment sí que s’orientava estatalment-, i que va formar part d’eixa primera executiva estatal (de CCOO), jo no sé quina discussió havien fet a nivell estatal (l’MC) que havíem decidit que era millor no donar la batalla del moviment i acceptar allò d’organització. Per poc em dóna un pasmo! Jo que aní a Barcelona convençuda que allí havia que batallar per allò de CCOO és moviment, i em ve el Pepe Torres de la constru de madrid dient-me: Cristina, calladita estás más guapa! Ahhh, horror! Bé, com que calladita estava més guapa, vaig callar, però recorde que amb el cor fet una creïlla, perquè jo pensava que efectivament, allò de Comissions-organització no ens duia a cap lloc bó i que era millor comissions-moviment. Però la sicciplina funcionà i jo callí. I, la veritat, uah!, recorde aquella assemblea amb una miqueta de mal de cor, perquè jo crec que no es va fer la discussió. Hi hagué gent que donà la discussió, però escassament. Semblava que com que era l’inici del sindicat, no tocava donar una imatge de divisió, que convenia donar una imatge més unificada, i tots a una, diverses opinons que segurament eren raonables… Això és una cosa que no he pensat després, però el que sí que recorde és que em va costar acceptar aquella història. Però acceptèrem i tornàrem de Barcelona amb la idea de muntar el sindicat com una organització sindical a l’ús, europea o a l’ús dels països democràtics.

Després ja comence a entrar en el que era la direcció del conjunt del sindicat, o siga, que ja no era només del tèxtil, sinó estar una mica ja més pendent de les problemàtiques més globals del conjunt dels treballadors, coses que podien passar en la construcció, o en la fusta, o… I de fet això també va donar, en algunes ocasions, vagues unides de diferents branques, si no de totes, amb la construcció, -que hi havia prou de gent de l’MC en la constru-, i que teníem una posició en alguns casos majoritària, allí estava el meu compa Enric Valero, que aleshores era molt, molt xiconino -que era molt jove, el Gato-, hi havia una quanta gent en la constru i en el metall. I llavors, per exemple, férem una vaga molt important, conjunta, metall, construcció i tèxtil, però això va ser tard, jo crec que ja va ser dos anys més tard, el 78, que va haver una onada de vagues importants i que el PC no estava per tirar-la avant i nosaltres pensàvem que sí, que hi havia condicions, i de fet tirarem avant. Una vaga important de les tres branques, que acabàrem amb un fum d’acomiadats i amb un tancament en l’església de Sant Martín de tota la gent que ens havien acomiadat. Eixa història, la del 78, quedà una mica malament, aconseguirem prou readmissions de les tres branques, també del tèxtil, però quedà tocada l’organització perquè gent de comitès dèmpresa que era molt valuosa es quedà fora, també de l’MC, perquè també ens tocà, clar, ens quedèrem una quanta gent fora també.

Allí ew va fer un cert error. En aquella epoca ja estavem en dls despatxos delcinquè d’assessorament laboral. I guanyarem tots el judicis, però no es va demanr el “despido nulo radical”, que es deia, que era que l’empresa no podia triar entre indemnizació i readmissió, sinó que era el treballador qui triava, i això noes va demanar. És a dir, es va guanyar, es varen pagar lse indemnitzacions, la gent va cobrar les indemnitzacions que corresponien pre un despido improcedent, però no és va axonseguir la readmissió. I en eixa època la ent de Ford, que havien tingut un problema semblant, havia aconseguit per allò del nulo radical la readmissió dels representants sindicals. I haguera estat molt important have aconseguit aquella fórmula, perquè alguna cosa es va afeblir: el que eren els nuclis de dones amb més experiència, més potents, bé, sí, jo també. I això va ser una llàstima, perquè ens va diexar un poc més dèbils dins de les empreses.

En aquella època elque era l’organització sindicl ja funciona de manera més oberta, ja representaves a Comissions, tenies locals on la gent acudeix d manera normal, fas molta faena dins del mateix sindicat dàtendre la gent. Nosaltres hi fèiem hores i hores ihores. En aquell sindicat estàvem fisn ales tantes de la nit atnenet la gent. Anàvem molt a les empreses, fèiem mil reunions, de poble en poble,ja en aquell moment tens una vinculació amb lagent d’Ontinyent, gent d’Alcoi, que era gent molt experta, era gent del tèxtil -no era confecció, eren altres branques del tèxtil, però clar, ea gent que ja protava molts anys de sindicalisme. Però nosaltres ens fiquem una miqueta en tot el camp de l’HOrta, de l’Horta i del pobles del voltant. Tenim molta vinculació amv la gent de Bunyol, de la Lois, organizem tores les empreses que durant molt de temps havien estat molt desorgantzades, sobre tot les de la confecció, les de dilatura no tant, però les de confecció mols desorganitzades, eren empreses enormes i ens dediquem molt a treballar en elles, en les de Montcada i… La gent en realitat és mgnífica, aleshores vas aconseguint una xarxa molt important de dones organitzades.

Quan parle de nosaltres en este cas estic parlant de les xiques del tèxtil de l’MC, que eren el nucli dur -per dir-ho d’alguna manera- del que són les CCOO del tèxtil, el que era el secretariat del tèxtil de l’Horta, en eixe nucli pràcticament son tots MC. I ací dic tots perquè ja tenim dos xics, encara que utilitzaven el plural femení, perquè ells mateixos, que es veien tots voltats de xiques, utilitzaven el femení amb molta gràcia, i era de l’MC pràcticament tot el Secretariat, excepte una xica del PC i una de l’OPI i dos persones de Comités Cristians. Eixa era la configuració política del que era el Secretariat del tèxtil. Sempre hem intentat que fóra el més unitari possible, i ja dic, que no teníem més que aquella xica del PC i sempre la teníem al Secretariat, perquè ens semblava bé, i a més sempre li donàvem les finances, perquè ens generava molts problemes: si ens han de criticar, que ens critiquen per la línia sindical, però no ens critiquen perquè els comptes no estan ben fets o les cotitzacions no rutllen. Total, que tota la part dels comptes i dels diners la vàrem deixar a la xica del PC i nosaltres ens dedicàvem a portar la línia sindical, i en la línia d’acció sindical sempre hi havia bronques, perquè sempre estàvem en la lluita i no tiràvem prou de la negociació de les empreses. Sempre ens han criticat que érem més radicals del que tocaba, o que en el conveni plantejàvem una plataforma irreal i que no corresponia. En fi, que sempre teníem posicions crítiques respete de les posicions generals del sindicat, nosaltres pensàvem que havien de seguir-se altres orientacions que no eren aquelles tan reformistes o tan conciliadores. Pensàvem en la idea que teníem de la transició democràtica i en la idea que teníem de com havien de configurar-se els drets dels treballadors, i aleshores… hen tingut moltes línies de batalla. Per cert, la signatura de l’ANE, que no recorde en quines dates va ser, ens va costar que ens tiraren de CCOO. L’ANE és l’Acuerdo Nacional de Empleo, que va ser posterior als pactes de la Moncloa. Va ser un acord que va signar el sindicat, i nosaltres vàrem estar en desacord, i vàrem decidir en la nostra branca, en el tèxtil, que estàvem en desacord. I aleshores això va significar que ens tiraren de Comissions. A mi m’han tirat tres vegades de Comissions. Crec que l’última va ser la del conveni, la segona va ser la de l’ANE, i la primera és la que no recorde ara perquè, dimonis!, perquè eixa vegada em tiraren a mi a soles -alguna que vaig fer, alguna crítica pública que vaig fer i em quedí al carrer, i en eixa sé que estiguí tres mesos fora, va ser una sanció de tres mesos fora del sindicat, i jo, ea! La meua marxa per les fàbriques, però no podia anar al sindicat, i no podia anar a les reunions. Eixa me la vaig xuplar, eixa sanció. I després les altres varen ser definitives. La de l’ANE era defintiva, però no va ser possible perquè va ser tanta la moguda del Secretariat, i la del conveni, que també va ser a mi, perquè era jo la que estava en la negociació, eixa tampoc, en eixa també entrí després. Se l’empassaren, se l’empassaren, s’arreplegaren signatures, es va muntar molta bulla i en acabant entrí de nou al Secretariat, i la sanció quedà sense efecte. La gent molt bé, molt bé, sempre. Sempre la gent del tèxtil ha estat al nostre costat.

La segona expulsió va ser la de l’ANE, per haver criticat aquell Acord Nacional que havia subscrit CCOO. Ens tiraren, a tot el Secretariat del Tèxtil de l’Horta, al carrer… No, la del PC no, la de l’OPI sí, la tiraren també, i també tiraren els de les Comunitats Cristianes. Això ho contava jo el dia de l’homenatge, el que jo els deia és que jo tenia tan interioritzades les CCOO com una cosa meua, que quan en aquella reunió de Xàtiva decidiren tirar-nos al carrer a tot el Secretariat del tèxtil -bé, no eren tots però quasi- i ens tiren de la reunió, me’n recorde que estàvem en Xàtiva en un bar i jo plorant, i Isabel, una de Comunitats Cristianes, deia: “Jo que pensava que tu eres tan dura, no podia imaginar que plorares perquè et tiren de Comissions”. La veritat és que no m’ho podia creure, era… no se, com si en tiraren de ma casa, perquè sí és veritat que per a mi, en tota eixa trajectoria, les CCOO son com una cosa meua i que forma part de mi. I allò va ser molt bonico perquè es van fer unes assemblees de delegats, i la gent, les delegades: “Si les tireu al carrer ens n’anem tots” o siga, feu el vulgueu però nosaltres ens n’anem de Comissions. Recorde que anà Antonio Montalbán a intentar convèncer les delegades del tèxtil, de que: ja buscarem la manera, ja ho solucionarem, tal. I els tocà anar marxa arrere. O siga, que eixa expulsió va ser vista i no vista.

La tercera vegada que em tiraren fou arran d’un conveni estatal. Jo, a banda de formar part de la comissió executiva del País Valencià, formava part de la Federació Estatal de CCOO. En aquella època jo comence a negociar els convenis estatals i hi hagué un moment en que es posa de moda negociar no sobre les taules reivindicatives, sinó sobre la massa salarial, és a dir, allò que significava el conjunt de les reivindiccions en el pes del producte, de la càrrega per als empresaris, que ja no negociaves més dies, ni vacances, o més sou, que era el que tu posaves en la teua taula reivindicativa i el que la gente entenia, sinó que et feien una bola amb la massa salarial. I jo pensava que allò no era educatiu, ni servia per a la lluita, ni res. Estavem com òlibes amb aquella història de la massa salarial, perquè ens duies a l’hor, ens duien a l’hort. Total que en una d’eixes negociacions -jo estava en la negociacion estatal-, havien convocat la vaga per a pressionar a la patronal i, a la mitja nit, perquè aquelles negociacions duraven fins a les tantes, m’entrà un cabreix impressionant. I jo dic: esto no pot ser, esto és un desastre, ens van a dur a l’hort, jo me’n vaig a València a organitzar la vaga que és el que ens toca fer. Total, que me’n vinguí a València a organitzar la vaga. I la vaga estava convocada i el dia anterior a última hora desconvoquen, desconvoquen Comissions de l’Estat, han arribat a acord i desconvoquen la vaga. I com que aquí estava convocada i organitzada i no havia donat temps, la vaga es va fer. I això em va costar: al carrer!

En eixe temps, per exemple, recorde una moguda que va ser bonica, que va ser una lluita contra l’Estatut dels Treballdors. I feren molta lluita, i acabarem fent una acció radical a Madrid, que ens nugàrem als lleons de les Corts tota una sèrie de gent sindicalista de l’Estat, i acabàrem tots en la comissaria de Puerta del Sol, que allà ens donaren canya, sí, sí, allà ens doraren canya… bé, tampoc tanta, però ens en donaren. I de nou ens soltaren i no hi hagué judici.

LA VIDA D’UNA SINDICALISTA: SOLIDARITAT I DIFICULTATS

Sempre ha sigut impressionant la solidaritat que hem tingut per banda de la gent del tèxtil. I l’estima, el suport. I realment de vegades jo crec que les nostres posicions no eren senzilles, teníem posicions molt crítiques i molt canyeres, però la gent, la veritat és que estava molt amb nosaltres. I això ho dona també eixe tracte, més personal, eixa línia de conèixer, d’estar sempre vinculats, i estar allí, estar cada vegada que hi havia problemes en el centre. I jo crec que tot això ha ajudat a què sempre que hi ha hagut problemes de tipus ideològic, bé, polític -que ens tiraven del sindicat, o per represàlies dels empresaris i això-, sempre contaves molt amb el suport de la gent. I de fet, ara que hi ha hagut eixa història dels 25 anys, que ens hem tornat a trobar, hem fet un sopar i coses d’eixes amb gent del tèxtil, moltes d’elles em diuen: ha sigut la millor època de la nostra vida, que és quan elles s’han trobat més… jo que sé, que estaven col·laborant en alguna cosa important, que estava movent-se la societat i que eren protagonistes de tota aquella transformació.

I era també una escola d’ensenyament de relacions humanes més enllà d’estrictament la familia o les amistats. Llavors el sindicat era una altra cosa, perquè ara és una màquina molt burocrática, però aleshores el sindicat era una cosa que tenia que vore amb la vida, amb les relacions humanes, on la gent també et contava que tenia problemes, o bé perquè el nóvio l’havia deixat, o perquè al seu home l’havien tirat al carrer, o perquè un xiquet no sé què. Vull dir que tu tenies també una relació en el sindicat on et contaves moltes coses, i formava part d’aquells nuclis on tu et senties que formaves part, que eres membre, que et senties molt acollit… jo crec que era molt humà.

I nosaltres, les xiques de l’MC i les xiques del tèxtil, tot el tema del feminisme ens el treballem molt. La Secretaria de la Dona comencem a muntar-la i ens vinculem amb xiques de banca i del tèxtil i del metall, que també h’hi havia, i de sanitat, i comencem a fer coses interbranques des de la Dona. Però com a Secretaria del Tèxtil teníem unes petites publicacions on sempre feiem coses també vinculades al feminisme, a polítiques d’igualtat, ens treballavem el 8 de Març en les fàbriques, i fèiem coses des d’eixe punt de vista, i jo crec que tot açò també ens donava una altra dimensió, personal, humana, política, on allò sindical tenia també a vore amb altres dimensions. La veritat és que la lluita per la llibertat -evidentment, no nosaltres, tots, en el sindicat- estava molt present, però amb el feminisme. Ens toca mil batalles amb els xics del sindicat, perquè tenien que, com que estàvem en una guerra dins del pla sindical, això no tocava, i de vegades també la incomprensió de les xiques del PC, que no ho acabaven de vore, les xiques cristianes tampoc ho entenien, no ho entenien en absolut. Ara, molts anys després, xiques de Comitès Cristians: “Ai, Cristina, quina raó tenieu vosaltres quan ens donaveu aquelles vares que nosaltres deiem, que això era fer separatisme o no sé què pensavem”. Però jo crec que varen ser batalles interesants amb el sindicat també. A més d’esta jo recorde batalles pel fet de la llengua, uau!, eixa és una altra!, per parlar en valencià en les assemblees, quines pitades carinyo meu, uau! I malgrat això, nosaltres mantenint-nos a parlar en valencià erre que erre. Sí, algunes guerretes jo crec que si que veren ser complicades.

Bé, entre una i una altra, estaeves una època en l’atur, una altra que estiraves de la indemnització que t’havien pagat, una altra que compartiem pisos. Jo recorde que amb aquella xica que treballava en química, en laboratoris de fotografia, que sempre teniem molta sort, perquè o treballava ella o treballava jo, però sort que no coincidiem, i amb el salari d’una aguantàvem les dos, i aixina anàvem tirant. Passant penúries, però passàvem, passàvem d’eixa manera. Èpoques d’estar en l’atur, èpoques que estiravem d’ací i d’allà, i anaves tirant. I realment, jo, alliberada del sindicat no he estat mai, he estat alguna època d’eleccions sindicals alliberada tres mesos, o sis mesos per a preparar les campanyes d’eleccions, però no he estat mai alliberada. La veritat és que tampoc era una cosa que jo volguera, però tampoc era una cosa que la direcció m’ho haja proposat per si ho volia. O siga, que mai se m’ha oferit i jo tampoc ho he reclamat. La veritat és que en el tèxtil tampoc érem massa partidaris de tenir gent alliberada. Crec que era un problema de concepció, jo crec que era un poquet puritana tal vegada, perquè igual ho mires i bé… professionals en fan falta, no!, però sí que pensavem que la gent ha d’estar vivint en les condicions de la gent, que quan més ens separàrem i més es professionalitzara això, pitjor.

Ací, com en moltes altres parts de la narració, l’opinió que s’espressa és la que defensava aleshores l’MC, en una línia més cítica, d’un obrerisme purità, poc interessat en un sindicat estandaritzat.

I aleshores, potser que una persona administrativa estiguera mitja jornada -les del tèxtil alguna vegada ho hem tingut-, però en general treballavem en torns de permanència. El mateix Secretariat era prou ampli, i després estaven els delegats d’empresa, i organitzavem permanències per a estar totes les vesprades en el sindicat i poder atendre a la gent. I després si calia anar de matí a alguna negociació, sempre estavem o Carmen Hinarejos, o algú que estava aturat perquè l’havien tirat al carrer i podia estar de matí, o jo mateixa, sempre estava algú per allí que podia atendre eixe tipus de problemes, o sino els advocats. I aixina treballàrem molts anys. Eixa va ser la manera en què nosaltres organitzarem el sindical.

Hi ha una època que jo comence a anar a fàbriques més menudes, perquè és lùnica manera de treballar. Treballe en un taller en el carrer de la Reina, al Cabanyal, durant un temps. Era un taller que treballava, al seu torn, per a la Lois, la qual cosa ja em diràs, tampoc els guanys per a l’empresa eren molt enllà, perquè els marges eren enanos, allí tasca sindical en podies fer poca, perquè l’empresa era menuda. Recorde que era difícil, que la situació era molt complicada, començaven a ser èpoques de molts expedients de crisi, on la por que tencaren les empreses era més alta, on t’arrivaben a dir: “Aquí tens les claus de l’empresa, dus-la tu”. Clar, deies: no, no, si jo no vull ser empresa, tu eres l’empresari, tu has d’intentar com a mínim cobrir els mínims del Conveni. I allí estaria un any i mig, dos anys, més o menys.

I en la penúltima encara treballí en Seligra. Seligra és una empresa que és una tenda també de vestits de cavaller, d’home, i hi estiguí temps treballant, que estava molt contenta perquè ja no treballava en cadena, sinó que treballava “en los de medida”, que eren de més qualitat i tal. Des del punt de vista de la confecció, de cosir, em resultava més satisfactori també, però tenia una jeta l’empresari eixe increïble, increïble, i pagava fatal, i teniem unes bronques horroroses. Eixe també em tirà al carrer. I va ser molt divertit, perquè quan anavem a judici per l’acomiadament deia: “¿Operarias, las mejores que he tenido, pero no la quiero en mi casa”. Que m’havia tirat, m’havia posat com a motiu per a tirar-me que no treballava bé, no havia posat una altra cosa, que arribava tard i que no treballava bé. S’ho havia inventat. I ell deia: Ah, és igual, però no la vull en ma casa. I clar, podien fer el que volien, jo ja no era representant sindical, per tant no podia demanar cap dret, perquè no era del comité d’empresa, no era delegada, en aquella època havies d’estar un temps per a poder-te presentar de delegada i jo no havia estat eixe temps. Doncs res, em quedí al carrer amb aquell Seligra que era un jeta, em donava el despido improcedent, però al carrer.

I encara treballí en l’ultima, que ara no me’n puc recordar, que estava pel carrer de les vies del tren, pel carrer Bilbao, que eixa va ser l’última on vaig treballar, que vaig estar també un cert temps en eixa empresa. Era una d’estes mitjaneta, de cinquanta o aixina, era Tarantino, allí si que era representant sindical. En esta de Tarantino em tiraren al carrer i vaig guanyar el judici i em van donar el “nulo radical” i estigueren pagant-me el sou en casa durant un any perquè no em deixaven tornar a treballar i preferien pagar-me el sou abans que no treballara. Després, jo vaig demanar treball efectiu i al poc de temps arribàrem un dia a l’empresa i ens trobarem que estaven les portes tancades. I va ser tota una batalla molt, molt curiosa, perquè deiem: bé, com a mínim, a vore si aconseguim les indemnitzacions i averiguar on s’havien endut la maquinària. On està la maquinaria?, que si en Loriguilla… o siga, que ens tocà fer una ceta tasca policial. I anàrem a Loriguilla la gent de l’empresa amb uns pamflets, els repartirem pel poble explicant-los la nostra situació, i quan ja ens n’anàvemdel poble vénen dos xics i ens diuen: escolta, nosaltres sabem on estan les màquines de l’e,mpresa, estan enuna planta baixa dins del poble. I ens digueren on era. Nosaltres anàrem aljutjat i ho denunciàrem. I hi hagué una ordre judicial, i obriren aquella planta baixa i aparequeren les màquines, amb la qual cosa les màquines ens les quedèrem noslatres, les xiques, i amb aquelles màquines un grupet de treballadores muntà un taller d’alló mateixa, per a cosir elles. I eixa va ser la meua última empresa del tèxtil.

Em tiren de mil fàbriques, estic en a llista negra, ja no em donen treball en cap lloc, a més, ja estic en el secretariat estatal negociant convenis, em coneix tot pitxitxi, i aleshores és impossible aconseguir treball en la fàbrica. Llavors treballe en qualsevol cosa per a sobreviure, treballe fent enquestes, entiguí molt de temps treballant pe a Emer putjant i baixant escales fent enquestes, i mentrestant continue fent treball sindcial, tant ací en València com en els càrrecs que tenia, a vivell del País Valencià con a nivell estatal. Estiguí una temporada relativament llarga continuant amb el treball sindical en el tèxtil però sense treballar en les empreses, fins als 36 anys, (1985) quan pense anar a l’ensenyament. Quinze anys en el sindical, però quinze anys en l’MC, on en realitat estic poc en el que són tasques internes, perquè jugue un paper més públic, tant sindical com públic de l’MC, perquè em toca això: fer mítings, participe en campanyes electorals, en coses més de representant púbica i menys de tasques orgàniques, encara que en el que era el col·lectiu del tèxtil sí que participe, i en el comité obrer -el que era l’orientació del front obrer del partit no ho portava jo, ho portava una altra persona i jo ajudava. Tasques més orgàniques, ha sigut posteriorment que he hegut de fer-les. (…)

Per estes coses rares de la política, jo, que tota la vida havia estat en CCOO, una dona de Comissions, vaig a l’ensenyament i resulta que la gent de l’MC estava tota en els STES, el STEPV i tal, i llavors em diuen: no pots fer sindicalisme en CCOO en ensenyament, perquè nosaltres estem en els STES i això és un cacau. I jo dic: no pense anar-me’n de Comissions per haver canviat de barca, perquè em sembla un absurd, amb la qual cosa, si voleu, no faig sindicalisme, em dedique a una altra cosa. I no vaig fer sindicalisme. I aleshores és una etapa en què jo em dedique ja més a tasques de l’MC, a coses més internes i tal, també més a qüestions vinculades a la qüestió nacional, al que fóra, però ja no tant en el terreny sindical.

Tot el testimoni complet en:

CUCÓ i Giner, Josepa: “De la utopia revolucionària a l’activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris”. Publicacions de la Unviersitat de València. 2016.

A %d blogueros les gusta esto: